Audiències nacionals?

El balanç del 2010 per a TV3 i en general les emissores de la CCMA és molt positiu. O almenys així ho destacaven els titulars d'aquest i altres diaris i mitjans. “TV3 regna en el 2010”, titulava l'Avui en una crònica del 30 de desembre. En efecte, les dades de les audiències televisives de l'any a Espanya, subministrades per Kantar Media (l'antiga TN Sofres), atribuïen a Catalunya un clar lideratge de TV3 (14,8% de quota), dos punts per damunt de la segona classificada, Tele 5 (12, 8%). Els dos pilars del lideratge de TV3 són els informatius (quota mitjana del 25,3%) i els dos prime time corresponents.

A la vista d'aquests resultats, cal reconèixer que l'etapa actual de les polítiques de TVC confirmaria allò que he repetit sovint: que la trajectòria de TV3 és una de les històries d'èxit de la llengua i la cultura catalanes del postfranquisme. Gosaria dir més: que en termes generals la història de TV3 ha superat molt millor que altres instàncies del poder (autonòmic) català el conjunt d'embats i de traves que ha sofert al llarg dels seus 26 anys. I probablement això es deu a un complex conjunt de factors, que inclouen, òbviament, la bona direcció de l'empresa i la labor competent dels seus professionals, però també alguns factors segurament no volguts, com per exemple l'extrema excepcionalitat de l'experiència de Televisió de Catalunya. M'explico.

Excepcionalitat o anomalia? El balanç del 2010 confirma una impressió ja molt estesa: TV3 no és una televisió normal. En realitat, és una televisió única. No té competència en el seu segment: no hi ha cap canal que pugui competir amb una oferta com la seva, catalana, en català, de qualitat, moderna, variada, popular. Força o debilitat? Depèn. La mera quota del 2010 (un 14,8) no diu res ni sobre l'impacte i la influència reals de la cadena ni sobre el grau d'acceptació i complicitat de la població envers TV3. La quota dels informatius (un 25,3) ja suggereix un pes més significatiu en una parcel·la important de l'espai públic. Però serien les dades d'audiència acumulada i d'enquestes d'opinió, les que s'aproparien més a les raons de l'excepcionalitat del canal públic català. TV3, en definitiva, és considerada per una gran majoria la televisió nacional.

El cas de TV3 comença a ser anòmal si tenim en compte la tendència general vers la multiplicació d'ofertes i la fragmentació i segmentació de les audiències. Digitalització i distribució en xarxa tendeixen a elevar a l'infinit les oportunitats d'ús i consum audiovisual. I no obstant això, fins i tot en aquesta llarga transició cap a un món digital omniconnectat, seria d'il·lús no considerar la pertinència de com els estats nació procuren redefinir les respectives audiències nacionals. Ara ja no és cosa d'un canal “nacional” (com per exemple era Televisión Española) o d'una corporació (ni que sigui la British Broadcasting Corporation o France Television). La formació d'audiències nacionals és una competència delegada a una mena de mancomunitat d'ofertes, regides per un conjunt d'interessos compartits. Entre aquests, tres són imprescindibles: uns territoris de cobertura (legalment protegits), una llengua (instrument narratiu central) i una capacitació editorial (decisió sobre continguts).

Cert que hi ha cada cop més ofertes transnacionals. Però és evident també que la televisió (i la ràdio), en la seva versió postconvencional (incloent-hi els nous serveis i usos en xarxa), continua construint grans audiències nacionals a través de la informació, la ficció, l'esport, l'entreteniment. I són aquestes entitats – públiques o privades–, subministradores de continguts, de narratives, de discurs públic, els agents imprescindibles per a la (re)creació de la comunitat (nacional), la formació d'opinió i el funcionament de la democràcia. És a aquesta mancomunitat que la nació delega la seva doble missió de perpetuar l'etnos i de garantir el demos. Pàtria i sobirania nacional són aspiracions diferencials, televisivament i aferrissadament defensades per alemanys, francesos, russos, espanyols, italians, lituans o croats.

A Catalunya, l'anomalia es diu TV3. I el perquè no pot ser més obvi. Perquè, sola, com Sísif, pretén contrarestar els treballs de la mancomunitat real imposada, formada per TVE, Tele5, A3, Cuatro, La Sexta i una desena de canals menors (que sumen un 60% de quota), i que busquen d'assegurar una audiència nacional espanyola a Catalunya, com fan als altres Països Catalans de l'Estat.