Minves de gener

Tret d'En Tal i d'En Qual (i aquí el lector pot posar-hi qui més s'estimi), divins absoluts com són ells, el comú dels mortals és altrament fet de banalitats quotidianes i d'habituds domèstiques. Cosa que significa, entre moltes d'altres, que tothom, qui més qui menys, en determinades circumstàncies (i no únicament en conversa d'ascensor), acaba parlant del temps.

És llavors quan, al costat dels tòpics de rigor, pot també comprovar-se què és una cultura. O sigui, quin repertori de coneixements compartits hi ha, i en disponibilitat intercanviable, a propòsit del que s'escaigui.

Vet aquí, doncs, com la bonança que ha fet els dies centrals d'aquest mes que som es prestava, entre gent catalana mínimament culturalitzada, a referir-se a les anomenades minves (o calmes) de gener. Que els diccionaris solen definir en termes hidrogràfics (descens del nivell del mar) i climatològics (oratge anticiclònic). Però que, més enllà de la física, sempre hi ha qui no sabrà estar-se d'associar amb un poema, ja que no dels canònics, sí almenys dels merescudament memorables del primer Joan Maragall.

Del poeta enamoriscat aquell que, amb els vint-i-tres decasíl·labs que integren Les minves del gener, encetava, el 31.I.1891 la seva col·laboració a L'Avenç. Un poema exultant, apte a exemplificar com pocs allò que, seguint Eliot, anomenem correlat objectiu, i que no és sinó el truc consistent a servir-se d'un element extern –el temps que fa, en aquest cas– per buidar-se d'allò més íntimament sentit.

Maragall (Don Joan, evidentment) sap fer-ho amb motiu de l'amor joiós que el desborda (“Llença't, doncs, al carrer: si t'hi trobessa / te donaria un bes al mig dels llavis, / al davant de tothom, sense vergonya / de besar i ser besat, que avui n'és dia”). Nosaltres, més continguts, invoquem les actuals minves de gener per enfrontar la represa de l'hivern i els horrors que, ben del cert, se succeiran al llarg de l'any en curs.