Neofranquisme lingüístic
Fa temps que el neofranquisme té una força renovada, va governar Espanya durant vuit anys i els pronòstics asseguren que hi tornarà l'any que ve. Es reforça amb l'emergència de formacions que corquen l'espai d'unes esquerres desorientades, cas de Ciudadanos o Soberanía y Progreso. Uns i altres tenen una obsessió, eliminar la llengua catalana, i utilitzen tots els recursos de què disposen per aconseguir-ho. Això espanta els demòcrates –la democràcia, a força de respectuosa, és fràgil– i els indueix a afluixar i a cometre barbaritats. Exemple: l'altre dia vaig anar a renovar la targeta d'aparcament –que no garanteix plaça– del barri antic de Tarragona al pàrquing Saavedra. Les oficinistes van ser eficients i simpàtiques, però el paper d'instruccions que em van lliurar estava escrit exclusivament en castellà, contra la normativa municipal. Però això, encara. Mentre esperava, em vaig fixar en el caixer de davant de la porta de l'oficina. Una part de les instruccions estava escrita en català i en castellà, la resta, no. Hi posava –suposo que encara hi posa–: Monedas, Interfono, Targeta de crédito, Billetes i, a la vora: Rebut i Anul·lar, amb un perfecte punt volat. ¿No s'adonen que això, a més de neofranquisme, és estupidesa, que indueix a la deseducació de la ciutadania i a l'analfabetisme?
