Ensenyar el cul

És un acte de protesta o de reafirmació? De propaganda, diria un tercer, o de submissió, apuntaria un quart per allò de baixar-se els pantalons. Els proposo aquest graaaan dilema perquè a principi d'aquest any una de les icones de la dècada passada, però de plena actualitat, va ser motiu de portades als diaris digitals de mig món. El motiu és molt senzill: es va passejar per París amb el cul a l'aire. Que Lady Gaga l'ensenyi no hauria de ser notícia. Una dona que ha fet de la provocació una marca, un estil de vida, no ens hauria de sorprendre. El que hauria de ser cridaner és que algú exponent de la màxima discreció ens mostrés el final de la seva esquena en un gest que tant podria significar arrogància, desafiament, com desvergonyiment o reafirmació en les seves conviccions. Ara, no em negaran que és ben curiós aquest comportament de baixar-se els pantalons i airejar les galtes! Els entesos en el tema –de tot hi ha a la vinya del Senyor– diuen que els primers panderos mostrats sense vergonya i amb molt d'orgull es remunten a l'època romana segons recullen algunes de les cròniques de Flavi Josep. L'historiador jueu que va deixar constància de les relacions entre l'Imperi Romà i els jueus durant el segle I després de Crist ja apuntava en una de les seves cròniques que els soldats romans havien ensenyat els seus culs als pelegrins jueus per mofar-se'n. Per tant podríem deduir que en el seus orígens l'acte era amb voluntat de provocar i de protestar. Els maoris es veu que tenen un costum ancestral, el whakapohane, un ball que, en ensenyar el cul a la concurrència, passa per ser molt més que una dansa. Constitueix un dels insults més greus que us puguin llançar aquests illencs amb cara de pocs amics. Els llibres d'història també recorden que unes natges poc amigables van rebre el llegendari capità Cook quan va atracar l'Endeavour a principi de segle divuit a les costes d' Oceania amb males intencions, i aquell gest de benvinguda que li van procurar els nadius va quedar immortalitzat com una tradició en les llavors tenses relacions entre Nova Zelanda i la Gran Bretanya. D'aquí es podria desprendre que més que donar la cara els donaven l'esquena o la part del final per mostrar amb orgull el seu rebuig i, de retruc, reafirmar-se en el seu caràcter. Si fa o no fa una lectura similar amb una barreja d'aquests conceptes també es pot veure o interpretar a l'arremangada dels kilts escocesos, immortalitzada pel cinema a Braveheart de Mel Gibson, on William Wallace i els seus agosarats sequaços defensaven Escòcia dels britànics. Als Estats Units, s'arriba a l'extrem que de manera organitzada un cop l'any a Laguna Niguel, a Califòrnia, milers de persones es reuneixen a la vora de la via del tren per saludar amb el cul a l'aire els passatgers dels trens de la companyia Amtrak. I no fa gaire la secció catalana de les joventuts del sindicat UGT, Avalot, va dedicar a la patronal CEOE una baixada de pantalons davant de la seu a Madrid. I la més recent, compartint protagonisme amb Lady Gaga, l' hem vist aquests dies de Nadal. Sense anar més lluny, hem tingut un personatge ben nostrat ensenyant-nos-el, el cul. Sí, el caganer. En una cultura tan escatològica com la nostra hauria de ser, no un fet normal, però sí que potser no s'haurien de fer tants escarafalls quan veiem aquesta manifestació que uneix un costum ancestral amb una reivindicació lligada a una reafirmació grupal. Fins i tot la saviesa popular recull aquella dita de “Quan li ha vist el cul diu que és femella!”.

Si abans deien que la cara és el mirall de l'ànima, allò tan clàssic de: “Amb la cara paga” i que per tant qui donava la cara era senyal de transparència, de credibilitat i de confiança, ara sembla que amb aquest canvi de paradigma que introdueix la diva i segons marquen els nous temps, és al revés: si no ensenyem el cul no anirem enlloc o no serem ningú. Tinc un amic, que no és precisament sospitós de ser una fashion victim, que diu que dependria de la persona, però algú que li ensenyés el cul li mereixeria molt més respecte que no algú que li anés de cara. Per què?, li pregunto, i ell em respon: perquè segur que no tindria res a amagar. Com ho veuen?