Contra la dictadura

El cop d'estat del maig passat ens ha deixat molt clar que el règim actual s'acosta a les antigues democràcies populars, és a dir, un decorat institucional amb aparences d'estat de dret, i a la pràctica, una dictadura en què són altres qui prenen decisions contràries a la majoria. Una reforma laboral inútil i humiliant, el saqueig del patrimoni públic, la requisa de bona part del salari dels empleats públics, una propaganda permanent, des dels mitjans, per justificar la submissió als dogmes neoliberals, la militarització i criminalització de qualsevol protesta laboral, i finalment, una absurda i injusta ampliació forçosa de l'edat de jubilació. Tot plegat una dictadura. No és cap exageració, si ens atenem a la definició que d'aquest mot fa l'Enciclopèdia Catalana: “Forma política de què es revesteix l'estat com a instrument de poder posat en mans de la classe dominant per esclafar la resistència dels seus enemics”.

El govern espanyol, sense cap esforç per dissimular-ho, segresta l'estat per supeditar-lo als interessos dels principals especuladors mundials, veritables potències estrangeres, que dicten les traumàtiques mesures socials i econòmiques aplicades. En aquest sentit, es pot parlar d'una traïció deshonesta, no només als seus principis polítics –si és que en tenien-, sinó a l'estat, car estan causant greus perjudicis a la ciutadania per satisfer les demandes particulars d'altres que veuen en Espanya un estat al qual extorquir amb impunitat. No és exagerat, per tant, comparar el govern actual amb el col·laboracionista i autoritari de Vichy, dedicat a administrar, tot parafrasejant Marc Bloch, l'estranya derrota de la socialdemocràcia.

Malauradament, el PSOE ja té experiència en això de participar en dictadures. Ja Largo Caballero fou secretari d'estat de Treball sota les ordres del general Primo de Rivera, i Felipe González col·laborà entusiàsticament amb els franquistes per assegurar una reconversió tranquil·la del règim a fi d'assegurar-ne la impunitat dels crims i els privilegis econòmics. L'actual no es tracta d'una dictadura militar convencional, amb tancs al carrer i desaparicions forçades, sinó més aviat una de corporativa, en què nuclis d'interessos poderosos (com les elèctriques i la banca, amb consells d'administració amb cognoms del patriciat empresarial franquista) imposen decrets llei al govern i on bona part dels mitjans (per ells controlats) fan desaparèixer les veus dissidents.

Davant una dictadura postmoderna com l'actual, ens equivocaríem molt si empréssim models de resistència clàssics. Les grans centrals sindicals probablement convocaran una vaga general d'un dia per escenificar la seva oposició, probablement amb un èxit incert. Davant d'aquest guió repetit i ineficaç fóra més útil que empressin tots els seus mitjans econòmics i organitzatius a generar una gran candidatura transversal, encapçalada per personalitats independents i plurals al voltant d'un ampli programa que tingui com a objectiu desfer tot aquest conjunt de mesures decretades pel Vichy espanyol, que imposi un repartiment equitatiu dels guanys asimètrics de la darrera dècada i que desafiï les màfies internacionals ocultes rere l'eufemisme mercats.