Desconcert

A la universitat d'Indiana, cada principi de semestre vaig a la llibreria del campus a veure quins llibres assignen els altres professors per als seus cursos. Així descobreixo novetats i veig quins llibres són importants. A la classe de literatura francesa llegeixen la novel·la Calomnies de Linda Lê. A alemany fan servir una antologia de textos sobre la república de Weimar compilada per Anton Kaes, Martin Jay i Edward Dimendberg. A geografia llegeixen Biocapital. The Constitution of Postgenomic Life, de Kaushick Sunder Rajan, sobre com el “capitalisme tecnocientífic” determina la investigació biotecnològica i el control sobre la vida humana.

M'apunto les referències però no compro cap llibre, perquè ja els compraré a les llibreries independents que s'anuncien a Amazon. De fet, als Estats Units ja no hi ha llibreries, perquè s'ho han menjat tot les cadenes Barnes&Noble i Borders. La llibreria d'Indiana pertany a Barnes&Noble i la universitat obliga els professors a demanar els llibres dels cursos allí, de manera que s'ha creat un monopoli educatiu i editorial que ha ensorrat les llibreries locals que quedaven.

Tot passejant per la llibreria, topo amb els llibres del meu curs sobre nacionalisme català. Llegim Almirall, Torras i Bages, Prat de la Riba, Maragall, d'Ors, Nin, Pla, Pujol, Termes i Colomines, Rubert de Ventós, López Bofill. Sempre donant voltes sobre el mateix: que si Catalunya, que si Espanya, que si la Renaixença, la llengua, la burgesia, el noucentisme, la repressió, els altres catalans. Si un dia em pogués allunyar d'aquest racó i dedicar-me a la literatura francesa, als atacs al parlamentarisme a l'Alemanya d'entreguerres o a la biopolítica foucaltiana. Però si alguna vegada intento emprendre aquest camí (un petit fragment filosòfic, una nota a peu de pàgina sobre les formes de treball contemporani), les cames de seguida em tremolen, em sento fora de lloc i torno ràpid cap a les problemàtiques conegudes del meu país. Però encara estic més perdut: si em centro només en Catalunya, em sento provincià, però voler ser cosmopolita i universal és la forma més funesta de provincianisme. El desconcert, doncs, és evident.