La llengua dels nacionalismes

Confesso: confesso que parlo castellà amb la mateixa fluïdesa lèxica i domini del llenguatge amb què parlo català. Confesso que llegeixo en català amb la mateixa facilitat i, si l'obra s'ho val, amb el mateix plaer que llegeixo en castellà. Confesso que domino els registres d'una i altra llengua i que escric i treballo en castellà amb ganes similars, similars dificultats o avantatges que quan ho faig en català. Confesso que tinc la sort que la satisfacció d'una conversa o una tertúlia estimulant no me l'ha determinat mai si els participants parlaven en català o en castellà. Confesso que m'emocionen els versos de Celaya, però també els de Ferrater, Pablo Neruda, Estellés, Joan Margarit o Jaime Gil de Biedma. Confesso que he viscut nits màgiques escoltant Serrat (en català o castellà), Sabina, Lluís Llach, Umpah-pah, El Último de la Fila, Rosario o Sopa de Cabra. Confesso que, a més a més i sense trair res ni ningú, allà on vaig, parlo la llengua, si és que puc (l'anglès se'm resisteix), que millor em pot fer entendre amb els habitants del lloc. I confesso que subscric absolutament l'article que dissabte passat en Javier Cercas va publicar a El País i on, entre moltes altres lúcides, valentes i encertades reflexions i veritats, deia que els nacionalismes, qualsevol nacionalisme, són, essencialment, reaccionaris i, per tant, incompatibles amb els principis més elementals de l'esquerra. I que, per tant, nacionalista d'esquerres és un oxímoron pel que té d'antitètic, contradictori i contraposat, i nacionalista de dretes és un pleonasme pel que té de recurrent.

I posats a confessar: confesso que em sembla tendenciós, oportunista i maquiavèl·lic el discurs que s'està generalitzant on la defensa d'una llengua equival a la defensa d'un nacionalisme perquè, deixi-m'ho dir plagiant Cercas: “Defensar el dret de l'ús del català no equival a defensar el nacionalisme català de la mateixa manera que defensar el dret a fer servir el castellà no equival a defensar el nacionalisme espanyol: el dret de fer servir una llengua només és defensar els drets legítims dels parlants d'aquella llengua”. I aquesta veritat, agradi o no, molts ciutadans catalans i castellans, d'aquí i d'allà, la subscrivim sense fissures.