Autonomies de pi i nacions de roure

Ara estem en un context de crisi econòmica i ens esgarrifem per qualsevol cosa que tingui aires de despesa supèrflua, sobretot si és a casa dels altres. Per això, el PSOE i el PP s'esveren d'allò més quan miren cap a les autonomies perquè és evident que el model d'organització territorial que s'ha aplicat a l'Estat espanyol ha generat una densa i complicada estructura institucional (és a dir, administracions i cambres de representació diverses i sovint superposades) i, per tant, un alt volum de despesa. Però arribada l'hora d'aquestes reflexions convé no oblidar qui van ser els promotors del cafè per a tots quan només Catalunya i el País Basc havien reclamat un autogovern justificat pels precedents històrics remots i recents, i qui van ser els que van preferir carregar totes les regions espanyoles amb el mateix pes institucional que les dues històriques nacions. I tampoc convé oblidar que van ser els mateixos qui, conscients que el que estaven fent era temerari per a les arques públiques, van imposar un sistema de finançament autonòmic en el qual la compensació de les hisendes més pobres a càrrec de les més riques era un factor essencial de sosteniment. El sistema –clarament injust– era, a més a més, pervers: a les autonomies més poderoses se'ls llastava la seva capacitat de desenvolupament i a les més necessitades de solidaritat se'ls permetia estirar més el braç que la màniga sense límit de temps ni cap exigència de superació. I a més a més, la bonança de l'economia permetia riure's de les queixes de Catalunya i etiquetar-les de victimistes i d'insolidàries mentre es lloava el fictici progrés econòmic i institucional de l'Estat de les autonomies. Ara que les vaques són flaques, ara que es veu que el model tenia els peus de fang i que al fons de compensació autonòmic no hi ha gaire res més que teranyines, ara tenen pressa per passar el ribot sense distingir les autonomies que són de fusta de pi i les que són de fusta de roure. I, per descomptat, sense reconèixer la seva responsabilitat en aquest fracàs. Ans al contrari: encara ens amenacen i ens renyen. No hi ha cap dubte que ens han pres pel que no som i ja va essent hora que els en fem adonar.