Tunísia en femení

Diuen els nostàlgics que defensen el seu llegat, que el dictador Burguiba va permetre que la lluita personal per mantenir Tunísia com a estat laic beneficiava la dona, en un context regional de forta pressió religiosa, en aquest cas de l'islam. L'arribada al poder de Ben Ali el 87, i l'intent suposadament del nou líder d'una mena de reconciliació entre el que va anomenar país legal i país real (renegant de la laïcització proposada pel seu predecessor) feia preveure un retrocés en els seus drets.

Aquell 1987 el nou govern feia ostentació de la seva espiritualitat: la família presidencial es vantava de les anades i vingudes a la Meca, obligava la televisió pública a emetre fins a 5 cops l'oració alcorànica. Tot plegat no prometia gaires alegries a un feminisme consolidat, que no callaria durant els 23 anys de dictadura. El paper de la dona en aquesta revolució ha estat decisiu.

L'aparició, en aquesta revolució, de partits islamistes –que tant espanten Occident– no és fruit de la casualitat. Durant el règim de Ben Ali, si bé el Codi Civil i altres normes mantenien les formes burguibanes laiques, la realitat al carrer, la televisió, la universitat, les escoles, que la classe dirigent va imposar té molt de religiosa. L'escriptora Sophie Bessis, en el seu llibre Dones del Magrib denuncia que a Tunísia els grans partits cada cop són més discrets en els seus discursos sobre els drets de la dona, i que aquest debat es planteja exclusivament entre musulmans progressistes i retrògrads, rebutjant qualsevol voluntat de resecularitzar la societat.

Moltes han estat les dones que aquests dies hem vist als carrers del país, amb el cap sense cobrir i reclamant democràcia.

Una democràcia que implica garantir els drets fonamentals, fer net a la seva policia i la seva corrupta classe política. Però comporta també fer visible una realitat que al Magrib s'ofega: les seves dones, musulmanes o no, que volen viure sense fonamentalismes.

El Marroc, Algèria, Egipte viuen realitats molt més dures. Per això és tan important que l'experiència de Tunísia sigui també una experiència feminista positiva i encomanadissa.