Un home que marxa abans d'hora

Les circumstàncies de la mort de l'exmilitar, demòcrata, escriptor, historiador, excap de la Policia Local de Badalona, amic i persona entranyable Gabriel Cardona, em van recordar les de Joan Brossa. Una caiguda desafortunada i ets al sot. Una manera estúpida de morir, que me n'evoca d'altres properes, com la d'un familiar que va morir escanyat per un tros de pernil. Tot plegat et porta un cop més a la reflexió sobre la fragilitat de la vida i a la necessitat d'esprémer al màxim cada segon, no fos cas que sigués el darrer.

No sé si aquesta és la manera que, en cas de poder fer-ho, hauria escollit Cardona per morir. Ell era un apassionat de la vida, com ho demostra la seva capacitat per escriure constantment, malgrat que això li impedís practicar tant com hauria volgut la seva afició: navegar. Una vegada em va confessar que la seva vocació frustrada era la d'escriure novel·les, però que la condició d'historiador l'obligava a «repetir la vida, a reconstruir-la», i durant els 22 anys que va exercir de cap de la Policia de Badalona, «a fer possible la vida, cosa que sempre és difícil».

A Gabriel Cardona l'encantava estimar –així m'ho confessava en una entrevista– però reconeixia que s'havia hagut de conformar que no tothom l'estimés. Ho va patir primer com a militar i després com a civil en un alt càrrec de responsabilitat política a la complexa tercera ciutat de Catalunya en nombre d'habitants: Badalona.

Menorquí, nét i fill de militars, el seu paper va ser clau a Catalunya la nit del 23-F. Membre fundador de la Unió Militar Democràtica –la sospita de demòcrata l'havia fet passar pel calabós el 1968–, era capità del quarter de Sant Boi de Llobregat aquella nit de 1981. La notícia de l'alçament, però, el va sorprendre anant a buscar la filla a l'escola. La música militar a la ràdio li va confirmar que la història semblava repetir-se i es va acomiadar de la família convençut que no la tornaria a veure; va agafar la pistola, dues caixes de municions i va marxar cap a la caserna. Al pati del quarter, els tancs estaven municionats i llestos per sortir al carrer. Cardona va aconseguir convèncer el tinent coronel que manava l'agrupació blindada que podien acabat sent jutjats i afusellats per traïció, i així va aturar la sedició a Sant Boi.

Passat l'ensurt va deixar la carrera militar i l'1 de juny de 1981 arribava a aquella ciutat que emergia del caos en què l'havia deixat la llarga nit del franquisme; una Badalona que va contribuir a ordenar, tot i que els polítics locals l'hi van posar en alguns moments certament difícil. L'octubre de 1982 un amic dels serveis secrets el va avisar que elements ultradretans el tenien en el punt de mira. La investigació del cas va avortar un nou cop d'estat, el dels germans Crespo Cuspinera, previst per a una setmana abans de les eleccions generals que van portar al poder Felipe González.

Cardona ha representat per a aquest país molt més del que es va percebre a la superficial entrevista que li va fer Buenafuente en motiu del seu darrer llibre. Hauríem d'aprendre, de l'historiador, que no s'ha d'oblidar mai qui ho ha donat tot pels ideals de la llibertat.