Un gran negoci, però...

La trobada entre Obama i Hu ha representat l'encontre de les dues economies que lideren, o aviat lideraran, el món. I cadascú ho ha vist d'una manera. Llegir els articles dels diaris xinesos, americans o europeus ha estat en aquest sentit un exercici ben divertit. Els uns només parlen d'economia (endevinen qui?), els altres, només de drets humans, o més aviat que no n'hi ha (endevinen qui?), i uns altres, del que convinga, directament.

Fa anys que aprecie els diaris que saben crear grans titulars. Els europeus del sud no els tenim una gran estima, però al nord d'Europa i als Estats Units hi ha rotatius que tenen una llarga tradició en aquest camp. El New York Times i el Frankfurter Allgemeine Zeitung crec, és la meua opinió només, que són els millors conreadors d'aquest peculiar ofici, i per això no em va estranyar trobar-me de cara un titular extraordinari al diari alemany. Un titular precís que definia de forma clara la trobada: “Un bon negoci i unes quantes preguntes dures”.

Efectivament tot plegat és un bon negoci però planteja també unes quantes preguntes dures. Per exemple, com és que Obama, que va ser premi Nobel de la Pau, oferia un sopar d'estat, la màxima mostra de cordialitat diplomàtica als Estats Units, al president d'un país que té a la presó el seu successor en el premi. O com és que el govern dels Estats Units s'entusiasmava amb una frase sobre els drets humans pronunciada per Hu, en què el president xinés venia a dir que ho podrien fer una miqueta millor. Estranya que s'entusiasmaren sabent que aquesta frase havia estat censurada en la televisió xinesa. Per exemple. 

La història de les relacions internacionals és plena de cinisme. I de frases que el reflecteixen. “Ja ho sabeu: els Estats Units no tenen amics, només interessos”, diuen Atlàntic enllà. Reconèixer la inevitabilitat d'un cert cinisme interessat no hauria de permetre'ns, però, que deixem de fer-nos preguntes. Les que fan mal. Perquè si un dia només compta el negoci, aquell dia haurem perdut.