La baixa impossible

En els últims mesos he intentat donar de baixa un número de telèfon mòbil i una línia de telèfon fix. Dic que ho he intentat perquè sortir-se'n és una proesa inabastable per a la majoria de mortals. Asseguren els que hi entenen que ho acabes aconseguint, però em temo que deu ser cap a la setena reencarnació. I jo, ai, només crec en aquesta vida.

Per mandra, per falta de temps o perquè sóc més conservadora del que estic disposada a admetre, no m'he mogut mai de la companyia que durant anys i panys va tenir el monopoli de la telefonia en aquest Estat nostre (bé, d'ells). Que com m'agraeixen tanta lleialtat? Tractant-me com solem tractar els vells coneguts que ja no ens cal impressionar, perquè els tenim i ens tenen massa vistos. És allò de la confiança que fa fàstic. Si els hagués fet el salt, ara s'esforçarien per recuperar-me i em regalarien mòbils d'última generació o em temptarien amb ofertes sucoses. Però com que m'he mantingut fidel per sempre més al servei d'aquesta empresa, m'han posat a la llista de clients-que-no-se'n-van-ni-amb-aigua-calenta. O sigui, clients que no cal seduir de cap manera. Clients que ho aguanten tot i més amb una resignació estoica.

Per donar de baixa un mòbil que no faig servir, em pregunten un milió de cops per què vull cancel·lar el contracte. Quan finalment sembla que ho entenen, m'obliguen a enviar tanta paperassa per correu certificat que, per si de cas, hi poso també les meves notes d'EGB, el currículum, el títol de família nombrosa i una declaració jurada que m'agrada més la Mafalda que l'Astèrix. Hi afegiria un document per acreditar que encara no m'he mort, però no vull fer broma amb aquestes coses. A sobre, em consta que quan et mors tampoc no t'ho posen fàcil per anul·lar un mòbil. “Potser esperen que baixi el meu pare del cel per dir que ja no hi és”, lamentava fa poc una cosina meva, tipa de fer gestions infructuoses.

Per donar de baixa una línia fixa que està inactiva des de fa mig any, el procediment és diferent: em fan enviar mil documents per fax en lloc de per carta. Aquí hi afegeixo un certificat que acredita que estic lliure d'antecedents penals, perquè no se sap mai. Em gasto el sou en un locutori on fan fotocòpies i passen faxos. Al cap de deu dies truco al departament d'atenció al client de la companyia i, després de tenir-me mitja hora de rellotge escoltant una cançoneta espantosa, em comuniquen que la sol·licitud no els consta enlloc.

Té lògica que la meva piulada de més èxit al Twitter fos una que deia així: “Espanya és com Movistar, Vodafone i similars: et maltracten però costa Déu i ajuda donar-se'n de baixa”.