Traductors, ara

Martín Prieto, aquell columnista d'El Mundo segons el qual els pares de nens malalts de càncer del País Basc, Galícia i Catalunya han d'anar a Madrid perquè els oncòlegs d'aquestes comunitats, si no els parles en la llengua que els és pròpia, no t'atenen, evocava ahir en el rotatiu en qüestió la sentència que Ortega y Gasset va etzibar a Manuel Azaña quan a les Corts republicanes es debatia el primer Estatut de Catalunya: «El problema catalán no tiene solución.» I Martín Prieto afegia: «No tienen lealtad constitucional». De la dita d'Ortega y Gasset al comentari del simpàtic columnista han transcorregut, em sembla, 66 anys, però feia l'efecte que Prieto estigués fent el corol·lari a la frase d'algun polític actual. Ja és simptomàtic que el filòsof madrileny es referís a Catalunya com a «problema», i que el considerés irresoluble. Tanmateix, els problemes poden ser abstrusos, complexos i envitricollats, però gairebé sempre s'acaben resolent; potser el que hauria d'haver dit és «enigma», que fins i tot vesteix més. De fet, Martín Prieto volia demostrar en el seu escrit que els catalans abusem massa del català, que el fem servir indiscriminadament, a casa i fora de casa, com si fos tan important com el castellà o l'anglès. I va posar l'exemple d'un congrés internacional del càncer a Estocolm, al qual assistia com a «metge consort» –penseu el que vulgueu–, i en què la delegació catalana «se empeñó» a presentar les seves ponències en català. Martín Prieto descrivia els moments posteriors explicant que les eminències allí reunides van començar a desfilar cap a la cafeteria, que el congrés va recordar als ponents catalans que la llengua franca acordada era l'anglès i que, en qualsevol cas, no hi havia traductors de català. Estic d'acord amb l'actitud del congrés. Per això demano a qui tingui competència en aquests afers que, a partir d'ara, sempre que una delegació catalana hagi de participar en algun esdeveniment internacional, tingui cura de proveir-lo dels corresponents traductors. I no és broma.