El català al Senat
Haver de donar explicacions, en aquest punt de la pel·lícula, sobre l'ús del català al Senat d'Espanya és molt cansat. La democràcia constitucional va començar el 1978, i som al 2011. Aquesta és una part del problema. Si el Senat ha pogut estar 33 anys fent servir l'espanyol com a llengua vehicular de manera gairebé hegemònica, no és estrany que ara sigui més difícil canviar la dinàmica. I no es pot justificar, però es pot entendre, que hi hagi gent (sobretot a Espanya) contrària.
En part, el problema és una mica nostre (dels catalans). Primer, perquè hem trigat massa a assolir quelcom que hauria de ser evident: el reconeixement del català és constitucional i de rang superior que el reglament del Senat, i el fet que el Senat d'Espanya sigui a Madrid és un fet accidental. Si el Senat d'Espanya s'establís a Barcelona, Vitòria o la Corunya, l'ús de les diverses llengües hauria de ser el mateix que a Madrid: independentment de la llengua dels passadissos o del carrer.
El segon problema és que encara hi ha qui no entén, no vol entendre o fa propaganda en contra del fet que, parlant en català al Senat d'Espanya, els catalans fan un intent més d'espanyolitat. Des d'un punt de vista secessionista, els catalans hauríem d'entendre el Senat espanyol com un poder legislatiu estranger, al qual assistim per imposició i en el qual parlem en espanyol, també per imposició, en espera de disposar de les institucions pròpies amb sobirania reconeguda en l'àmbit internacional. Els que anatemitzen l'ús del català al Senat d'Espanya haurien d'aprofitar els últims intents dels catalans de sentir-se espanyols.
Encara hi ha una qüestió més. El del català al Senat d'Espanya és un tema menor, perquè no deixa de ser simbòlic en la mesura que el català no es pugui usar també al Congrés dels Diputats. Aquests dies, el PP i el PSOE s'han repartit els papers. El Partit Popular (el dolent de sempre), contrari al català al Senat, i el PSOE (el bo de sempre), tolerant amb el català al Senat. Però en definitiva, el PP i el PSOE són intolerants amb el català al Congrés (cosa que obriria la porta al català al Parlament Europeu) i en els organismes internacionals.
