Reciclatge d'humans

La concessió més imbècil que l'estat en què vivim fa a les supersticions religioses és permetre que les famílies puguin decidir si els òrgans dels parents morts són aprofitats per ajudar els vius o són cremats o posats a disposició dels cucs. Ens foten la tabarra sobre la utilitat de reciclar els residus domèstics per estalviar paper i plàstic, però en canvi són incapaços de decretar l'expropiació post mortem dels residus humans. I en deixar a la iniciativa privada un assumpte d'interès públic, un aspecte important de la sanitat pública queda en mans del caprici particular, com es lamentava ahir el director de l'Organización Nacional de Trasplantes, Rafael Matesanz, que va vincular l'augment de dos punts en un any de les negatives familiars a donar òrgans al pessimisme per la crisi econòmica, il·lustrant-ho amb un cas recent d'un pare en atur que es va negar a donar els de la seva filla morta amb l'argument que la societat no havia fet res per ell.

La conjunció de factors com aquest i altres lligats amb la crisi –la de la construcció té doble efecte negatiu, per als paletes que queden en atur, i per a qui necessita un ronyó i no en troba perquè n'hi ha menys que es maten caient de les bastides–, o no (tant vigilar que la gent no es mati a les carreteres ha retallat dràsticament aquesta font de recanvis humans, que ja només representa el 5% del total), obliga a buscar altres vies, com la de donació entre vius. Doncs ja poden muntar un mercat de compravenda, perquè és d'il·lusos pensar que un viu donarà de franc un òrgan, si no està disposat a regalar els de la parentela morta.