Ara aquests, ara aquells altres

La immensa satisfacció que omplia els cors de tots els assistents al multitudinari congrés del PP celebrat aquest cap de setmana a Sevilla, s'entén perfectament: les enquestes, totes, els són d'allò més favorables, i els militants i simpatitzants d'aquest partit ja veuen Mariano Rajoy al capdavant del govern espanyol, i la seva gent amb majoria absoluta al Congrés dels Diputats. Alguns amics meus de filiació esquerrana estan un pèl amoïnats perquè s'ensumen una derrota socialista, potser no gaire sonada en les properes municipals, però tanmateix estrepitosa en les generals, encara que Rodríguez Zapatero aguanti fins a la convocatòria obligada el 1912. Personalment, tot i no ser votant de partits de la dreta, entenc que milions de ciutadans estiguin fins a dalt de tot d'uns governants tan mediocres com els que ara mateix governen Espanya. No ens enganyem: que un polític sigui d'esquerres o de dretes no garanteix absolutament res. En les últimes eleccions, la gent es va estimar més Rodríguez Zapatero, però ara, després del que està passant, i no em refereixo només a la situació econòmica, els mateixos que el van dur a La Moncloa estan esperant l'oportunitat de fer-lo fora empesos per la “set d'urnes”, com deia Rajoy. Als catalans, per exemple, ZP ens n'ha fet de bastant grosses, com ara dir que donaria suport a l'Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya, i ja hem pogut comprovar quin ha estat, el suport. El problema de Rodríguez Zapatero és que diu que sí a tot, amb aquell seu somriure d'orella a orella, i després la crua realitat l'obliga a fer-se enrere de, com a mínim, les dues terceres parts d'allò que va prometre... solemnement! Que hi hagi canvis de color en les altes instàncies del poder és normal en qualsevol democràcia consolidada, i no passa res si ocorren canvis substancials. I si passa, els votants ja tenen cura de posar-hi remei. De manera que si guanya el PP, molt bé, però que s'ho guanyi, després.