La fatiga d'Espanya
“El restauracionisme espanyolista navega
a tot drap i ja ni tan sols procura de guardar
les formes”
La fatiga d'Espanya continua, i fins i tot s'incrementa cada dia que passa. D'una banda, la fatiga de molts espanyols que ja no suporten ni la més petita manifestació dels trets identitaris catalans. Aquesta actitud s'expressa fonamentalment a través de les posicions polítiques del PP i de la campanya persistent, infatigable, de la caverna mediàtica madrilenya. D'altra banda, la fatiga d'un nombre creixent de catalans, que constaten a cada moment la impossibilitat real de construir una convivència entre els pobles d'Espanya que reconegui la pluralitat. Així, doncs, els famosos ponts de diàleg són cada dia més fràgils i els projectes polítics que abonen l'entesa i l'acceptació mútua, com ara el federalisme, són arraconats per inviables i utòpics. Molta gent, allà i aquí, s'instal·la en la il·lusió cada cop més radicalitzada d'altres projectes més inviables encara, però que apareixen davant els ulls dels enemics de la complexitat com a factibles per a demà mateix.
És ben cert que aquest darrer sentiment, el que propugna la separació amb dates concretes, sembla incrementar-se en àmplies capes de la població catalana, però el cert és que ha experimentat en les darreres eleccions, igual que s'ha esdevingut amb els defensors del federalisme, un revés considerable. La realitat és que les forces que es proclamen clarament independentistes, en la seva fatídica diversitat, han perdut posicions parlamentàries, de manera que s'ha fet visible la dificultat que existeix sovint d'articular un projecte polític al voltant d'un sentiment relativament difús de molta gent. Consolar-se pensant en el sobiranisme latent que s'amaga entre els rengles de la coalició que ara governa Catalunya és una bona manera de defugir la realitat, perquè allò que no s'explicita sense embuts en un programa de govern no existeix en el món de la política concreta.
Mentrestant, el restauracionisme espanyolista navega a tot drap i ja ni tan sols procura de guardar les formes. Després d'haver obtingut notables victòries en la campanya de catalanofòbia a ple carrer i en les sentències recents del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem, no desaprofita cap oportunitat per obrir nous fronts de controvèrsia. Un dels més esperpèntics ha estat sens dubte el que s'ha muntat al voltant de l'ús de les llengües al Senat. Una cosa tan simple i tan civilitzada –i tan modesta, d'altra banda– com mostrar simbòlicament la riquesa lingüística i cultural que existeix avui a Espanya ha estat bombardejada amb tota mena de munició, sense manies. Amb una pobresa argumental, per cert, que hauria de fer enrojolar algunes persones que es consideren assenyades: d'una banda, el cost econòmic dels aparells de traducció –“en plena crisi econòmica”, afegien–, que, com sap tothom, no arriba ni a una mínima part de les despeses quotidianes de la maquinària de l'Estat per afirmar-se a cada moment en el pla polític, militar i cultural; de l'altra, l'existència pràctica d'això que ells en diuen la “lengua común”, oblidant perillosament que, amb aquest mateix criteri, una llengua tan important com la castellana estaria condemnada, en benefici de l'anglès, a la desaparició de tots els fòrums internacionals, començant pel Parlament Europeu.
L'altra manifestació recent de l'espanyolisme galopant s'ha vist en les crítiques d'aquests dies al sistema autonòmic, amb el pretext –real– de la necessitat de reduir la despesa pública i el dèficit de les administracions. La bandera ha estat aixecada un cop més pel PP i el seu entorn mediàtic, però el govern del PSOE i el seu president han deixat que s'escampés la polèmica amb unes declaracions equívoques que, comptat i debatut, els han fet aparèixer fent seguidisme de les posicions del seu principal adversari polític. Per cert: ja és ben curiós que molts dels qui pensen que el PSC s'equivoca fent política catalanista, amb l'argument que a l'hora de la veritat els electors preferiran l'original a la còpia –és a dir, votaran forces clarament nacionalistes–, no semblen adonar-se que, un cop posats tots a minar la credibilitat de les comunitats autònomes, potser els electors espanyols preferiran també la força política que defensi amb més rotunditat la paralització de l'Estat autonòmic i el retorn pur i simple al vell centralisme hispànic. No cal dir que la proposta del control financer de les autonomies, tot i ser perfectament plausible en l'estricte terreny econòmic, fa més mal a Catalunya quan es contempla el dèficit notablement superior de l'aparell central de l'Estat i un model de finançament que, a desgrat de les reformes successives, continua sent injust.
Tot plegat ens condueix a un futur immediat que no sembla oferir alternatives gaire suggeridores. L'espanyolisme polític i mediàtic s'inventa a cada moment noves formes de confrontació que, paradoxalment, dinamiten la construcció quotidiana d'una Espanya plural, una Espanya teòricament possible que, gràcies a una campanya tan tenaç i tan maldestra, cada dia s'assembla més a una autèntica quimera. A l'altra banda, i concretament a Catalunya, el disgust i la incomoditat de la gent no semblen trobar una expressió política satisfactòria i es dipositen en un escapisme que defuig la realitat de les coses, amb els seus clarobscurs i les seves contradiccions. Com sol passar sovint en aquest casos, sobretot quan els temps no ajuden a aclarir els horitzons, es busquen solucions simples i miraculoses a problemes complexos i difícils. En definitiva, allà i aquí, és un cop més l'expressió de la fatiga d'Espanya.