Europa en resistència
Un dels projectes que més han contribuït a crear la consciència comuna europea és el programa Erasmus, gràcies al qual milers d'estudiants de tot Europa han pogut gaudir d'una estada d'estudis –mínimament subvencionat– en un país de la Unió, cosa que fomenta una comunitat d'esperit i coneixement que, a hores d'ara, només podem agrair. Sembla que, de cara als seus enemics, Europa només té una cara: l'econòmica. Tanmateix, aquesta Europa que hem construït en nom de la pau, la riquesa i la cultura passa per un mal moment. No només els balanços comptables sembla que no tenen gaire bon color –sobretot en els països que obeeixen més que no creen Europa–, sinó que la divisió i el recel entre estats cada dia que passa aconsegueixen empitjorar l'única vertadera utopia humanística que els hem pogut concebre en aquesta banda de món.
Conflictes d'interessos, identitats en pugna, sensibilitats oposades i un passat de guerra no aconsegueixen fer-nos oblidar que la força d'Europa consisteix a ser un ideal, gairebé un intangible. Europa sempre és una cosa que està per fer. Però ara sembla que Europa s'obsessiona per conflictes més o menys imaginaris. Hi ha una ultradreta que creix atiant els fantasmes de l'odi al musulmà, i una ultraesquerra que davant d'aquest fet radicalitza encara més el seu discurs i s'arma com si estigués tornant el feixisme. I tot això deixant al centre una majoria moderada que no s'hauria de deixar confondre per discursos radicals, però que demana més o menys explícitament una autoritat ferma que posi les coses al seu lloc.
Com ja han observat alguns observadors equànimes, el panorama remet directament al dels anys trenta del passat segle XX. Les semblances són indubtables: crisi econòmica, radicalització dels discursos, pujada al poder a molts països d'una classe política infame i corrupció general directament lligada amb la política mafiosa de Rússia, l'economia totalitària xinesa, els petrodòlars islamistes i el narcomarxisme tropical. I tot això enmig d'aquesta Europa que ha perdut l'hegemonia a mans no d'uns Estats Units reforçats, sinó d'una multipolaritat tan tenebrosa com indesxifrable.
Europa es construeix a partir dels seus desafiaments. És un ideal fet de combat, una exigència per mantenir una tensió que passa tant per la cultura com per la convivència entorn d'un model. Europa és una consciència que ens empeny a voler ser un sol poble entorn d'una reunió de repúbliques o d'una federació d'estats al servei d'unes tradicions i d'uns projectes. Per això són indignes certes actituds, com la que ens empeny a haver d'admetre que el banquer d'Europa –la Xina– no passaria qualsevol examen de drets humans, que en el fons conforma la més gran poesia europea. A les memòries de Stefan Zweig El món d'ahir veiem com l'autor rememora aquella Europa, la d'abans de deixar-se matxucar pels fantasmes totalitaris del feixisme i el comunisme: oberta, pròspera, culta, amb lliure circulació de persones i d'idees, etc. Aquesta Europa nostra d'avui torna a ser en gran mesura l'Europa d'ahir que Zweig va perdre per sempre, però sense que sapiguem valorar-la ni defensar-la de les amenaces presents. Massa sovint sentim Europa com un enorme malalt, un malalt infectat de culpabilitat per haver emprès tant l'aventura colonial –que ens fa responsables de tot el dolor d'Àfrica i d'Amèrica del Sud– com per haver allotjat l'Holocaust.
Europa és un concepte al servei d'una civilització: l'imperi colonial va caure, el Mur de Berlín també, i tant el feixisme com el comunisme es van posar de genolls davant d'una idea superior, més humana i més digna. Però tanmateix en el si d'aquesta ànima hi ha dues pulsions bàsiques, que Thomas Mann va saber expressar de manera admirable a La muntanya màgica. Per una part, un classicisme que mai s'acaba d'assimilar, i per l'altra una barbàrie interior que ens empeny a la decadència. Mann va transmetre això en l'enfrontament de dos personatges: l'un (Settembrini) defensa aquest món, la realitat de la vida contra l'afany eixelebrat de superació a qualsevol preu de l'altre (Nafta). El primer és un burgés il·lustrat i irònicament optimista que encara creu en el bé i en el mal; el segon encarna una mena de postburgesia revolucionària que veu en el bé i el mal dos vessants d'una mateixa força que es pot reconduir per superar la raó i aconseguir una virtut renovada. Europa té aquestes dues ànimes, presents tant a la Grècia clàssica d'on parteix com a la Grècia en crisi que ara hauria desencadenat la desfeta. Els centenars de milers d'estudiants europeus que han fet el seu Erasmus són deutors de la primera i ara creditors de la segona.
