Poca broma amb Europa
Les opinions públiques es formen o deformen amb el degoteig constant de paraules, que acaben amarant un gruix de consciències prou considerable per esdevenir una opinió dominant. Si dia rere dia sentiu i llegiu comentaris, la majoria orfes de prova i arguments, sobre la irrellevància, la paràlisi, la incapacitat, la ineficàcia, la cacofonia, en suma, la lectura negativa de tot el que fa o deixa de fer la Unió Europea, aleshores és possible que acabeu creient que la UE és un fracàs, l'euro una càrrega, les regles comunitàries una cotilla i que seria millor romandre en la senzillesa i la seguretat d'un claustre matern nacional.
Calia un cap de turc a qui responsabilitzar de la persistència de la crisi i dels seus efectes socials. La UE és el subjecte ideal per a tal funció, que permet difuminar les causes majors de la crisi, les responsabilitats directes i les complicitats compartides per milers de persones que van sucar poc o molt en el negoci immobiliari i els milions que van participar en la festa del consum superflu sense poder-s'ho permetre.
Europa no té qui la defensi ni qui relati amb prosa seductora, capaç de generar passió europea, tot el que s'està fent des de la UE tant en el pla de la vida quotidiana de la població com en el de les mesures extraordinàries adoptades per superar les conseqüències de la crisi i per combatre els atacs especulatius contra l'euro i contra el deute sobirà dels estats més afeblits per la crisi. Les institucions de la UE informen, exposen fets, anuncien la creació i posada en marxa d'òrgans i instruments de control i cooperació, potser amb retard –cal consensuar-los entre vint-i-set estats, mentre que els mercats actuen instantàniament–, però impensables fa poc temps i que apunten cap a formes de federalització fiscal i de coordinació pressupostària, d'integració econòmica, per fi.
Lamentablement, les institucions europees no escapen al recel que s'ha instal·lat entre la població envers els poders públics. No se'ls escolta, no se'ls creu. La incertesa i el buit són preferits a la confiança vigilant en què es basa la democràcia representativa. El panorama és desolat, no sols les institucions –les comunitàries i les nacionals– pateixen el mal de la solitud. De retruc, també el pateix la població que ha dimitit de la ciutadania per conformar-se amb la condició de víctima.
Alguns pretenen que no calen explicacions, sinó fets. Felipe González posa un exemple notable, però massa condescendent: el jove europeu d'avui dia no sap què és Schengen –l'acord pel qual se suprimeixen els controls fronterers entre determinats països europeus–, i, tanmateix, viatja sense fronteres. Per arribar a Schengen, a la llibertat de viatjar i a totes les altres llibertats que fan aquesta possible, ha calgut vèncer desconfiances seculars i desmuntar blindatges estatals. No li sobraria saber-ho, al jove. Amb els fets no n'hi ha prou, calen també les paraules que els valorin.
El vell relat de la construcció europea no és caduc. Al contrari, com més ens allunyem de la postguerra europea més convé recordar a les noves generacions que la tríada pau, llibertat, prosperitat –una variant moderna del clàssic llibertat, igualtat, fraternitat– ha estat l'èxit d'un immens esforç de reconciliació entre els europeus. Al relat d'on venim s'ha d'afegir el relat d'on volem anar. I no apreciem prou el que ja som com a Unió Europea. Cap altra regió del món no ha arribat tan lluny en la integració supranacional. La crisi ens colpeja, ens deprimeix, sí, però ens ha de reconfortar un nord-americà, Paul Krugman, premi Nobel d'Economia, dient-nos que els europeus no estem patint el mateix grau de misèria que pateixen milions de persones als EUA. La Xina ens avantatja en creixement material, però el seu model deshumanitzat no és per a nosaltres. La nostra salvació segueix sent Europa, més Europa.
Alguns dels dards contra Europa es llancen des deboques i plomes catalanes, sense oblidar aquell ridícul no a la Constitució Europea d'un parell de partits “de govern”. L'interès d'un ampli espectre de forces polítiques i socials de Catalunya, federalistes, sobiranistes o simplement demòcrates conscients, passa per l'enfortiment d'Europa, no per la seva devaluació. Miquel Roca ha encertat el lema: “Catalunya ha de liderar a l'Estat la vocació europea”.
