Pujol i l'independentisme

Ernest Lluch deia que tots els ciutadans públics tenien limitacions a l'hora de pronunciar les seves opinions. Només permetia que diguessin tot allò que els sortís de l'ànima i sense embuts les persones que havien estat empresonades per les seves idees durant el franquisme i tots aquells que havien complert els vuitanta anys. Jordi Pujol reuneix les dues condicions i per tant, recordant Lluch, té permís per dir el que vulgui, quan vulgui i de la manera que vulgui. Cal afegir-hi que a aquestes altures dubto que Jordi Pujol estigui per encapçalar cap moviment independentista. Ni tan sols el d'Uriel Bertran, que, des de Solidaritat, li ofereix que pugi al carro independentista.

És una llàstima que el tercer volum de memòries de Jordi Pujol que està escrivint el company d'aquest diari Manuel Cuyàs encara no hagi vist la llum pública i no tingui data d'edició. De tots els episodis que fins ara ha explicat el president Pujol tindria especial rellevància saber les relacions que va tenir amb els respectius governs espanyols que va tractar, tant del PSOE com del PP. Caldria saber què plantejaven a les grans escenes de sofà al Palau de la Moncloa. A Suárez durant l'època de la Transició, i a Felipe González i José María Aznar després. Fóra bo saber què li deien, amb pèls i senyals, a Jordi Pujol. No vull creure que només parlessin de transferències a les comunitats autònomes. D'aquelles llargues converses en sabem molt poc i caldrà esperar que Pujol ho expliqui en el seu darrer llibre de memòries. Fins i tot és possible que abans ho comentin González o Aznar.

De moment, sabem que Jordi Pujol fa un pas més a favor de l'independentisme. Creu que el nacionalisme majoritari ja no té arguments per defensar l'autonomisme. Recordo una conversa informal amb Jordi Pujol als passadissos de l'Hotel Palace de Madrid. Era l'abril del 1995 quan li vaig plantejar si estaria disposat a fer un pas cap a l'independentisme. Em va respondre que no ho veia clar. Quelcom així com que “ara no toca”. M'hi va afegir una contrapregunta que no vaig saber contestar: quants seríem a les terres de Ponent defensant una Catalunya independent? “Quants?”, em va insistir.