Els problemes de la dreta

Els darrers sis anys i mig de la dreta a l'oposició a l'Estat espanyol han evidenciat dos problemes que per la seva persistència tenen el risc de convertir-se en endèmics. Seria un problema per al país perquè no es concebible una democràcia sense la possibilitat real d'alternança.

El primer problema es deriva de la no existència d'un partit d'extrema dreta que doni sortida als plantejaments i principis totalitaris, revengistes i feixistes que, malgrat ser minoritaris, persisteixen a la nostra societat. La integració dintre d'un partit d'un corrent moderat i d'un extrem té com a resultat una certa prevalença, més enllà del seu pes, de la ideologia extrema, que es mou en el xantatge de separar-se si no s'accepten els seus plantejaments i, per tant, fa aparèixer el perill real de pèrdua de votants que això significaria per al partit.

Els plantejaments extrems i en general la demagògia tenen una força que els fa superiors en un primer moment a les polítiques moderades i als plantejaments de centre i això pot portar a un avantatge electoral a curt termini si es recull i capitalitza la frustració i el cansament que sempre hi ha en una part de la societat que es pot sentir decebuda i traïda per polítiques que no han sabut afrontar i resoldre els seus problemes.

Els estats on no hi ha una extrema dreta organitzada (EUA, Itàlia i Espanya) tenen lògicament partits de dreta més radicalitzats que aquells que la tenen (França, Alemanya i el Regne Unit). Aquestes circumstàncies han influït en el partit de la dreta a Espanya que ha fet plantejaments que estan lluny de la moderació: l'acusació al govern d'haver manipulat els atemptats de l'11-M per poder guanyar les eleccions del 2004, el recurs contra l'Estatut de Catalunya en articles que s'havien acceptat a altres comunitats autònomes amb l'argument que es trencava Espanya, el radical enfrontament contra les polítiques socials de l'avortament, l'homosexualitat i l'educació laica als col·legis, l'acusació que el govern continuava negociant amb ETA després de trencada la treva, l'atiament artificial del problema de la immigració, etc. És cert que algunes d'aquestes decisions podrien haver estat adoptades per un partit simplement de dreta però no amb la virulència i el radicalisme amb què es va fer i també ho és que aquestes confrontacions apareixen i desapareixen d'acord amb contingències polítiques, la qual cosa evidència el tacticisme polític amb què aquest arguments són utilitzats.

El segon problema és la falta de contundència en la denúncia de la corrupció i la condemna d'aquells que presumiblement l'han comesa. La política de no prendre mesures disciplinàries amb tots els membres del partit encausats pels tribunals fins que no hi hagi sentències judicials fermes ha fet que el partit hagi hagut de conviure necessàriament amb persones “sospitoses”, cosa que en contamina inevitablement l'actuació política. La política hauria de demanar un grau de dedicació i d'exemplaritat superior a la que és exigible als ciutadans, que gaudeixen de la presumpció d'innocència que la llei els reconeix perquè aquesta és incompatible amb l'exercici del lideratge que li és inherent. Aquesta decisió ha creat per ella mateixa al llarg dels anys una percepció d'impunitat que ha estès com una gota d'oli la corrupció, perquè el corrupte ha de ser identificat, ha de ser encausat i finalment ha de ser condemnat, i només llavors rep les conseqüències de les seves accions. Aquestes circumstàncies unides a la lentitud de la justícia donen marge per a l'actuació al presumpte corrupte pel remot risc de ser castigat amb conseqüències personals i polítiques significatives. Només per aquest entorn d'impunitat es pot explicar que hi hagi hagut casos de corrupció a tantes comunitats governades per la dreta i demostra que la política de mantenir la presumpció d'innocència més enllà de l'inici de les accions judicials fomenta més que no pas eradica la corrupció. La pràctica inversa demostra també la tesi: l'esquerra que expulsa del partit i destitueix el polític corrupte quan es produeix la imputació experimenta un grau de corrupció menor.

És cert que el votant de dreta ho és més per sentiment i per pertinença a un grup que per ideologia i és potser aquesta la raó que els casos de corrupció influeixin menys en els votants de la dreta que de l'esquerra, en què la fidelitat partidària està més lligada als principis i a les conductes. Aquesta circumstància porta probablement a una permissivitat més grans envers els propis a la dreta quan aquests actuen fora de la llei i per tant fomenta, perquè no combat, aquestes conductes.

És justificable preguntar-se si l'extremisme i la corrupció tenen relació i si l'existència del primer afavoreix l'aparició de la segona. No és un fet provat, però sí ho és que per a qui tot està permès d'acord amb la seva raó absoluta, l'extremisme, ha de ser més fàcil acceptar que s'han de fer certs sacrificis i es poden fer certes excepcions per aconseguir els objectius polítics. Aquest ha estat històricament un dels principis del marxisme leninisme i del feixisme. En el fons es tracta de saber si el fi justifica els mitjans o si les formes són tan importants com el fons. La democràcia participa d'aquests principis perquè no pot haver-hi igualtat sense formalitat. En el fons les coses resulten senzilles perquè les dreceres en política deixen, inevitablement, rastre.