Tot lligat i ben lligat
En els llibres d'història, el successor del monarca sol ser el fill gran. Aquí l'anomenem hereu, i a França delfí. Per regla general, el monarca corona el delfí, i no a l'inrevés. Seria una cosa ben estranya que el delfí coronés el monarca, oi? Tan estranya que no s'ha vist mai. I tanmateix estem a punt de veure una cosa molt semblant, quan es dugui a terme la ja prevista beatificació de Carol Wojtyla, el papa amb vocació d'estrella. Aquell dia el delfí coronarà el monarca. O sigui, que val la pena que estiguem atents i no ens ho deixem perdre. No tothom estarà d'acord que Ratzinger sigui el delfí de Wojtyla. ja hi compto, però els fets van a favor meu. Avalen la meva apreciació, no gens gratuïta.
En efecte: des del 1982, l'any en què Ratzinger fou nomenat prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe (Déu n'hi do quin nom més llarg!), Ratzinger no s'ha mogut del costat de Wojtyla. Va gaudir de més autoritat i confiança que cap hereu de monarca. El govern de Wojtyla va ser bipartit. En les qüestions delicades, com els casos de pederàstia, Wojtyla va signar el secret pontifici i Ratzinger el va aplicar. I com aquest tots els exemples que es vulguin. Wojtyla i Ratzinger han sigut la versió eclesiàstica d'Isabel i Ferran. Suposo que ja ens entenem... (tanto monta, monta tanto). La prova definitiva va arribar durant el període de seu vacant. Durant aquells dies, no podia ser més clar ni més epifànic que “tot estava lligat i ben lligat”, com tantes vegades vam sentir durant aquells anys que tots recordem per la seva vella, coneguda olor. I creieu-me que no exagero, i que preferiria equivocar-me, però hi ha un fet que no es pot obviar. Dels 115 cardenals presents en el conclau que havia d'escollir en nou papa, tots, llevat de dos, devien la birreta cardenalícia al tàndem Wojtyla-Ratzinger. Deixant a banda els mèrits que pogués tenir Ratzinger, i que sens dubte tenia, resulta evident que no hi havia color. Cap dels presents tenia la idoneïtat exigida. Ratzinger no era exactament el millor candidat, sinó que, malgrat la seva avançada edat, era l'únic candidat possible. No es tractava tant d'escollir, com d'acceptar la realitat. Els fets són els fets. I la premsa de Ratzinger per beatificar Wojtyla és la mateixa que va tenir a recuperar els lefebvristes: tot lligat i ben lligat.
