La beatificació de Wojtyla

L'editorial Salt Terrae acaba de publicar Historia de los Papas, del jesuïta John W. O'Malley, un llibre molt recomanable i molt oportú. O'Malley ha fet un treball excel·lent. Encabir en un sol llibre (de 360 pàgines) més de vint segles d'història de l'Església no és una feina fàcil. S'ha d'estar molt preparat i molt ben documentat per poder destriar el gra de la palla. I encara més: s'ha de tenir criteri, capacitat de síntesi, rigor i esperit crític; Déu n'hi do! I tanmateix, O'Malley ha escrit el llibre que supera amb nota aquest repte. Llegir-lo és un plaer. El lector va de sorpresa en sorpresa constatant que la realitat és més tossuda que la nostra voluntat d'autoengany en tot el que es refereix als papes. Aquí teniu –començant pel final– la beatificació de Carol Wojtyla, que ja està per caure.

Era previsible, que Wojtyla acabaria a l'altar. El que costa de veure és el model de santedat que ens proposa la seva beatificació, ja que d'això es tracta. La beatificació és el pas previ a la canonització. I la canonització, la certificació oficial –solemne i magisterial– d'un model de santedat que se'ns convida a imitar, avalat per la màxima autoritat de l'Església. És tant com dir que, imitant les virtuts del model canonitzat, tindrem plena garantia d'assolir la santedat. Poca broma! D'evangelis, per exemple, se'n van escriure molts. Els “canònics”, tanmateix, només són quatre. I són aquests, els que hem de llegir. Els altres són “apòcrifs”, no disposen de l'aval oficial i canònic. Tindran l'interès que cadascú els doni, però no són de fiar, si ens atenem a la veracitat del que conten. Això mateix cal dir de la beatificació de Wojtyla. No hi ha cap dubte que la seva era una personalitat desbordant i segurament molt atractiva, en l'opinió de molta gent. Però una cosa és la simpatia que podia despertar (i despertava), i una altra el model de santedat que se'ns proposa. No acabo de veure quin és, exactament, el model que se'ns proposa, ni quines són les virtuts que se'ns convida a imitar. No dic que no tingués virtuts –tothom en té–, sinó al revés: de les seves virtuts, quines són les que quedaran canonitzades. Cada sant té les seves peculiaritats. D'aquí ve que hi hagi tants sants patrons al calendari, i tantes festes en honor seu. Sant Benet, per exemple, és considerat el patró d'Europa. La seva famosa regla ha guiat els passos de centenars de milers de persones –homes i dones– que buscaven la santedat i l'han trobada en els monestirs, on la regla de sant Benet gaudeix d'un respecte inqüestionable. Amb només dos conceptes –ora et labora, prega i treballa–, el model de santedat queda perfectament definit. Wojtyla és a punt de ser beatificat, i a hores d'ara encara no sabem si el beatificat serà Carol Wojtyla o Joan Pau II, tot depèn de com s'enfoqui. Personalment, admiro més Carol Wojtyla que Joan Pau II.

En opinió de l'esmentat O'Malley, tot el que fa referència a Joan Pau II i al seu llarguíssim Pontificat (el segon més llarg de la història) ha estat sobrevalorat fins a l'extrem. Amb els seus constants viatges i les aclamacions populars, es va convertir en la viva encarnació de l'èxit, de la fama, de la vanitat i de la glòria; en una paraula: va encarnar, millor que ningú, la vanaglòria, el vanitas vanitatum, que l'Eclesiastès posa en evidència. I no crec que la culpa sigui només seva, o que aquest greu error s'hagi d'atribuir únicament a la seva persona, sinó al moment eclesial que estem vivint: un allunyament sistemàtic del Concili Vaticà II i un oblit permanent de les virtuts evangèliques. De Joan Pau, només n'hi ha hagut un: Albino Luciani, el patriarca de Venècia, i antecessor de Wojtyla en el papat. Luciani fou escollit l'agost del 1978. La calor a la capella Sixtina era asfixiant. I els cardenals no volien perdre temps. En la quarta votació, els vots de la majoria (que no era precisament italiana) anaren a parar a Luciani. Carol Wojtyla també hi era present. L'elecció no va suposar cap sorpresa. La sorpresa va ser el nom que va triar: un nom doble, cosa que no havia succeït mai a la història. Luciani, escollint el nom dels seus dos antecessors, els grans artífexs del Vaticà II, ens estava dient que havia arribat l'hora d'aplicar el Concili. I que el propòsit era fusionar en el seu pontificat dos estils diferents, no pas oposats, i un sol llegat: la doctrina del Concili, l'opera magna dels seus antecessors. Tota una declaració d'intencions en un sol gest. Intencions que, malauradament, no va poder dur a terme, ja que, al cap de trenta dies, aclucà els ulls. Que ell ens ajudi a mantenir els nostres ben oberts.