La ciutat dels entrebancs
L'any 2005, el Foment de les Arts Decoratives (FAD) va elaborar un estudi –La U urbana. El llibre blanc dels carrers de Barcelona– on posava en evidència que Barcelona era la ciutat dels entrebancs. Ni ciutat de fires i congressos, ni paradigma de la multiculturalitat, ni paradís dels models alternatius, ni la ciutat més progressista, pacifista, ecologista i feminista del món. Res d'això no és cert. Barcelona és la ciutat dels entrebancs.
Val a dir que és la ciutat dels entrebancs que pateixen els ciutadans per obra i gràcia d'un Ajuntament de Barcelona que els ha posat –o autoritzat– a la vorera i el carrer. I la llista és llarga: bancs, marquesines, cabines, màquines expenedores de tiquets d'aparcament, semàfors, llocs de venda de productes variats, expositors, transformadors, armaris de companyies diverses, contenidors, papereres, pilons, testos plens o buits, separadors del carril bici, arbres, parterres i un llarg etcètera que el lector podrà completar. ¿Què fer? Netejar la ciutat d'allò que sobra. I, a Barcelona, a les seves voreres i carrers, sobren moltes coses. L'estudi del FAD va encapçalat amb un text on es diu que “el carrer és nostre”. Més enllà de la demagògia i el populisme de la sentència, és cert que el carrer hauria de ser d'un ciutadà que mereix de circular-hi sense tants entrebancs com troba. ¡Fora andròmines!
