Una esquena nova de trinca

Les mans del doctor Salvador Fuster m'han fet una esquena nova treballant-me els ossos amb el mateix preciosisme que els ebenistes dedicaven a la fusta antiga. Cal ser molt valent per obrir en canal una persona i també molt generós, perquè l'agraïment del pacient és limitat si les coses van bé i, per contra, el seu ressentiment pot agafar mil formes si el resultat no és el que esperava.

Sigui com sigui, jo ja he enlairat el meu cirurgià a la categoria de beat i espero canonitzar-lo tan aviat com el meu cos recuperi la verticalitat i pugui abandonar aquesta obligada convalescència que em força a restar ajagut mirant el sostre i a dictar els articles a la soferta infermera que és la meva mare.

Els nascuts a partir de la segona meitat del segle XX som realment gent afortunada. Només pel fet d'haver vingut al món unes quantes dècades abans d'hora, servidor ja fora, en el millor dels casos, un invàlid per a tota la vida. Ara, en canvi, el meu esquelet ha esdevingut un encaix de vèrtebres i claus de titani que d'aquí a dos dies ramblejarà de nou i ballarà la cançó de l'estiu.

El món és imperfecte però és molt millor que no pas era. Val la pena recordar-ho ara que sembla que tot hagi de rebentar i marxar pel desguàs d'un moment a l'altre. Els temps difícils del present són el paradís si els comparem amb el passat. I això no és forçosament una invitació al conformisme, és només un polset d'optimisme elaborat des d'un matalàs mentre compto les hores que falten per tornar a posar-me unes sabates.