Paraigua

Just quan va sortir per la porta, es va adonar que s'havia deixat el paraigua a la sala d'espera del dentista. Després de la visita havia marxat esperitada i mai més va recordar que l'havia agafat al matí sortint de casa, fent cas de la previsió dels butlletins meteorològics. Ara, quatre hores més tard, s'adonava que les prediccions s'acomplien: plovia a bots i barrals. Xopa de dalt a baix, després de dues curses breus per anar de la protecció d'una porxada a la d'un balcó i després a la d'unes galeries comercials, va trucar per telèfon per anul·lar la cita que tenia. Mentre lluitava per evitar que la humitat i la fredor conquerís definitivament el seu cos amb un te i l'escalfor d'un succedani de llar de foc que hi havia a la pastisseria de disseny que s'havia assegut, li va semblar veure el seu paraigua, transitant pel carrer a la mà d'una altra persona, que en aquells moments es va aturar en un pas de zebra. Al girar-se li va veure la cara: era el pacient contra el que va xocar just sortit del dentista. Deu segons més tard es va trobar discutint amb aquell desconegut que va afirmar, espolsant-se les puces de sobre, que aquell paraigua lila amb núvols taronges era seu. Enmig de la disputa, el semàfor per als vianants es va posar verd, i l'home va començar a caminar. “Aquest paraigua és meu i jo aniré on vagi ell”, va afirmar ella amb un to de Scarlett 0'Hara que fins i tot la va espantar una mica un cop va haver acabat la frase. Un any després, tots dos entraven agafats de la mà a la consulta del dentista per fer-se la revisió anual. I alternativament, mentre a un li revisaven les dents, l'altre no se separava del paraigua, malgrat l'aigua que regalimava.