Ser de Salt

Durant molts anys he renegat de Salt. Era abans, força abans, que la gent de dins creguessin que els estaven transformant el poble en un gueto, i per tant molt abans que també ho pensés tothom de fora. Vull dir que la desafecció pel meu poble ve de lluny, quan encara no sortia a les notícies representat com un territori fora de la llei. Potser, he arribat a pensar, el desamor que hi sentia es devia al fet de no haver-hi fet mai cap amistat que em durés, perquè ben mirat no tinc pas cap record traumàtic que pugui explicar aquest obstinat distanciament. La tristesa, només: rarament s'estima els llocs on alguna vegada hem estat infeliços. He abjurat del meu poble, doncs, durant anys i anys, amb desil·lusió, amb fatiga, amb un secret remordiment. Fins fa una setmana. Els incidents que van convertir Salt en un polvorí arran de la mort d'un noi magribí que fugia de la policia van transformar de cop aquell sentiment d'antipatia en el seu contrari: un desig intens de recobrar-ne l'estima, una inexplicable necessitat d'afirmar la pertinença al lloc. Perquè de sobte Salt, als informatius, era presentada com la ciutat més inhòspita i violenta del món, perillosa i inquietant. No hi reconeixia, en absolut, el paisatge familiar, l'olor del rebost de l'àvia, el parrupeig dels coloms a la torre de la Farga, l'aigua escumejant entre el xivarri de les dones al safareig de les Deveses, els gronxadors del grup Verge Maria, Can Panxut, el Talleret, el cau i El Setè Cel, els pets de monja i les merengues de la Corona, els llegums de can Tirinius, el bacallà i les olives de can Toni, les joguines de ca la Neus, el pa de can Pau, el sidral i els estreps que servia la dependenta de mirada guerxa de can Castro, la dent d'or de la Ramona asseguda a la cadira de balca, pelant mongeta a la porta del carrer Llarg, la llum prodigiosa que centellejava al got de Fanta les tardes que anàvem a berenar a l'era del Cigarro, les excursions a Sant Roc, la plaça dels Peixos quan encara hi havia peixos, i el cementiri també, i la làpida recent de la tia, el seu parlar infatigable, el seu riure contagiós, el buit espantós que s'ha estès al seu voltant. Cada vegada que hi torno, i ho faig cada dia, per retrobar-me tal com sóc a la casa dels pares, m'uneixo a aquest Salt autèntic i pròxim, perquè ser d'aquest poble no és un pecat, ni una llastimosa xacra, sinó des d'ara mateix una responsabilitat.