Pujol i la independència
L'article editorial signat per Jordi Pujol, en el butlletí del Centre d'Estudis Jordi Pujol (corresponent al 25 de gener del 2011) és el tret de sortida del recte camí cap a la independència de Catalunya. Un dels grans problemes de l'independentisme polític, fins ara, ha estat la forma de vida (política) desequilibrada dels seus dirigents, que ha desacreditat l'ideari independentista o l'ha abocat a la paradoxa de la relació inversament proporcional entre electors i representants electes. Un altre gran problema de l'independentisme ha estat, en les dues últimes dècades, la sensació de friquisme –generada pels independentistes mateixos– que una majoria d'arribistes, allunyats de la solidesa intel·lectual dels independentistes d'abans dels anys noranta, s'han dedicat a malvendre's l'herència.
Ara, el mateix Pujol –al qual es pot retreure que hagi fet passar Catalunya per les forques caudines de l'autonomisme i de l'espanyolitat des de finals dels setanta fins ara fa quatre dies– acaba d'assenyalar la via independentista a l'horitzó (en l'únic horitzó possible). El comentari editorial de Pujol té més valor simbòlic que tots els fets i totes les paraules de tots els líders passats, presents i futurs, de tots els partits i colles d'amics independentistes que es fan i es desfan. És curiós, però abans es donava per fet que de jove s'ha de ser revolucionari perquè, de gran, ja s'és conservador. Amb l'independentisme passa a l'inrevés. Hi ha moltíssims casos d'autonomistes (o federalistes, si és que n'hi ha algun) que de grans es tornen independentistes. Pujol també. L'independentisme ha arribat a Pujol als vuitanta anys. No hauria de passar per alt a ningú. Pujol no tenia cap necessitat de revisar la seva trajectòria, però ho acaba de fer. I ha donat el tret de sortida a un futur que fa temps intuïem molts independentistes: la independència no arribarà sota el guiatge dels partits independentistes clàssics. L'univers simbòlic dels catalans ja està tallat pel patró independentista, i el patrimoni independentista és de tothom. Concretar-ho passarà qualsevol dia impensat, igual que una fusió de caixes o que una conversió de caixa a banc. Sense que el món s'ensorri.
