Ull de peix
Els immobilistes
de canvi són aclaparadors”
Estic estupefacta de sentir algunes veus d'un immobilisme de la caverna; em refereixo als comentaristes que opinen que la independència no és possible per una raó: que la societat no és com la imaginem sinó com és. La confusió és memorable: és obvi que hem d'analitzar la realitat i no inventar-nos-la, però també és obvi que tota societat evoluciona. ¿Com s'arriba de la realitat present a la realitat futura? Doncs caminant cap a l'objectiu, no fent voltes erràtiques, i propiciant els canvis. Com es propicien els canvis? En analitzar la societat real, s'ha d'observar si hi ha indicis de canvi. En el cas de la independència, els senyals són aclaparadors. Contaré una simple anècdota: en l'espectacle sobre Maragall que van fer al Teatre Nacional, l'estupenda actriu Montserrat Carulla inicia el conegut Adéu, Espanya. Doncs bé, el públic endreçat i culte del Nacional va esclatar en aplaudiments; no podien estar encara ovacionant a la Carulla (cosa que van fer amb entusiasme quan aquesta va acabar el seu parlament) perquè encara no havia dit res: era el maragallià Adéu, Espanya, en si mateix, el que va fer aixecar aquelles mans i aquells cors. No cal que parli de la manifestació del 10 de juliol o de les consultes sobiranistes.
Aleshores cal algú que empenyi: unes minories o unes majories, una tossuderia col·lectiva o uns quants que interpreten l'estat d'ànim col·lectiu.
¿Com s'ho van fer els joves de l'Estat espanyol per acabar amb el servei militar? Us en recordeu? Ningú no n'hauria donat ni un duro. ¿I aquelles dones del XIX que reclamaven tres coses: accés a la cultura, disposar dels diners propis i el dret al vot, en un ambient d'histèria contra el feminisme? ¿Qui ens hauria dit que avui ho trobaríem natural? ¿I les vacances paganes, que els sindicalistes van aconseguir deixant-hi literalment la pell?
Però no ens amoïnem: Carlos Dávila, a La Gaceta, diu que els catalans som “un coñazo”: “Si quieren marcharse –diu el gasetista– que se vayan, pero por favor que no nos pongan a los demás como a los malos de la película”. Gràcies, Dávila: acaba d'entrar vostè en el meu santoral particular. Això sí: ara mantingui la paraula donada.
