Espavilats

Anys cinquanta. La joventut pagerola de la generació dels meus pares (els nascuts els anys vint i trenta) era molt conscient que la ciutat de Barcelona era molt més gran que el seu poble, però pensava que la gent hi funcionava com al poble, que tots es coneixien, i fins i tot algun pensava que els barcelonins també coneixien els forasters. Per això ha quedat en la seva memòria aquell cop que una colla van anar a Barcelona al cinema, un es va perdre i quan va arribar a la taquilla va preguntar: “No has vist pas si ja entrat en Quim Caló?”.

Anys setanta. La generació dels fills grans dels anteriors ja no es considerava cateta, estudiaven a Barcelona, anaven grenyuts i sabien moltes coses, com que Bocaccio estava de moda. De poc els va servir ser moderns, almenys al grup del meu cunyat gran, que un dia va decidir anar-hi no pas a fer-la petar amb Ricardo Bofill sinó a lligar ties bones urbanes i cosmopolites, i van sortir d'estampida després de comprovar que en el local només hi havia homes, a excepció d'una dona que fregava els lavabos i un transvestit a qui no van arribar a abordar perquè el cambrer els va avisar.

Anys deu (dissabte passat). La generació del cunyat petit del cunyat gran. Joves llicenciats i empresaris de Girona van a un concert a Barcelona, i en sortir tenen ganes d'anar a fer un toc mirant ties aprofitant que les parentes són a casa. Mira que n'hi ha de bars, a Barcelona!, però no en saben trobar cap, han de demanar ajuda 2.0 per telèfon mòbil a Facebook, Twitter o Foursquare (hi ha versions diferents) i la xarxa social els en recomana un amb molt ambient, del qual surten d'estampida en veure que acaben de completar l'aforament d'un local gai.