Un somni compartit
“Nosaltres, els immigrants, som fills d'arreu i tenim un somni comú: que, allunyats del sectarisme, puguem conviure amb respecte i construir un país millor”
N'hi ha que basen els seus discursos i proclames en la intolerància, en la seva teòrica superioritat, en els drets adquirits perquè ells hi eren primer. Són els que no volen segons qui i els fan nosa els immigrants que tenen un patró comú: els que han arribat recentment, no són rics i tenen una religió diferent a la catòlica. Certament, no cal enganyar-se i fer creure que al nostre país podem acollir mitja humanitat, però és injust i inhumà menysprear els altres perquè no siguin calcats a un model ideal, pur i perfecte. I és que els que vivim a Catalunya, tots, som fills del somni català, l'esperança d'un futur millor, homes i dones vinguts d'arreu, generacions que s'integren ràpidament o més a poc a poc, però que passen a formar part del nervi del país físicament i emocionalment. Fa segles, fa dècades, fa mesos, moviments migratoris que no s'aturen, tot al contrari: fan créixer Catalunya, la varien, la barregen i la projecten cap al futur.
Catalans de sempre que van marxar de la Noguera i de la Franja, de la Terra Alta i del Maestrat, de pobles de les Illes Balears, van fer les maletes i van marxar amb il·lusió o perquè no tenien més remei cap a la capital de la comarca, cap a la capital de la província, cap a la capital del país buscant un futur millor per a ells i els seus fills. És el meu cas, fill de pares de l'Urgell que han fet diverses mudances per escriure un futur més pròsper. També hi ha hagut desenes de milers de catalans vinguts de diferents pobles de la Península: d'Extremadura i d'Astúries, de Castella i de pobles de Múrcia, d'Aragó, de Galícia, d'Andalusia sencera. i de tots els racons van arribar buscant el seu somni català, treballant a les fàbriques, a la construcció i al camp, cercant oportunitats en negocis diversos. Avui, el somni català continua: són les persones vingudes amb una mà al davant i l'altra al darrere i també les que estan formades i aporten valor afegit. Els de Medellín i Montevideo, els de Rabat, Tombouctou, Kíev i de Xangai. Els estudiants d'Erasmus que hi són per una temporada, els esportistes d'elit, els que treballen a les nostres multinacionals, els que tiren endavant petites empreses de sol a sol.
Nosaltres, els catalans, som el resultat de milions de somnis. El somni d'un matrimoni que va obrir a Alcover el restaurant El Álamo i que té més clientela que ningú; el Justo Molinero, que ha muntat un grup mediàtic impressionant; l'Ibra, que llueix estelada i és més targarí que la Fira del Teatre; el Dídac Lee, fill de Figueres i de pares d'origen xinès, que és emprenedor d'èxit i actual directiu del Barça; la Patrícia Gabancho, la Najat El Hachmi i el Matthew Tree, que relaten el nostre present; la Dana i el Marius, que van venir a Verdú i fan més hores que un rellotge; l'Isak Andic, que amb Mango ha revolucionat la moda, els centenars de russos i ucraïnesos que a la BonÀrea de Guissona no paren ni els festius. I també els que no se n'acaben de sortir, però perseveren i ben aviat, quan entre tots esvaïm la crisi, tornaran a tenir feina i il·lusions.
Nosaltres, els immigrants, som fills d'arreu i tenim un somni comú. Els que són o eren de poble; els que són negres, moros, xarnegos; els que parlen català, castellà, àrab, urdú; els catòlics, els musulmans, els budistes, els agnòstics, els ateus; tots, que com cantava Lluís Llach “venim del nord, venim del sud, de terra endins, de mar enllà”, tenim la mateixa esperança: que, allunyats del sectarisme, puguem conviure amb respecte i construir un país millor.
