Arribarà un dia que se'ns escaparà el riure

Una clara demostració que la influència i el prestigi difícilment són al mateix plat de la balança és que Financial Times exerceix una influència notable en les decisions del món econòmic però en canvi les seves anàlisis polítiques són absolutament mesquines, sobretot quan es tracta d'informar sobre la realitat catalana, que sempre s'han mirat amb els ulls gasius d'un vell prestador de la City o el que és pitjor, amb els d'un corresponsal desinformat. Per si no n'hi havia prou amb els brams apocalíptics de José María Aznar contra l'Estat de les autonomies, ara, ve el portaveu dels mercats i troba que Catalunya llasta l'Estat espanyol perquè el nostre deute representa el 28,3 per cent del total del deute autonòmic o el 14 per cent de l'Estat, com si la supressió de l'Estatut hagués de comportar que l'Estat espanyol tingués 30.300 milions d'euros menys de despesa o de deute. No fotem. Si aquesta Generalitat pretesament malgastadora desaparegués, qui pagaria els hospitals, les escoles, la policia, el manteniment de les carreteres, les seus, el personal de les administracions públiques o la cultura? Probablement la resposta la té aquest brillant ideòleg del Partit Popular al qual un dia se li va aparèixer l'oncle Sam amb un dossier sobre les armes de destrucció massiva com el geni de la llàntia s'apareixia a Aladí amb un feix de promeses. Per a l'expresident espanyol, és probable que l'escenari al qual creu que hauríem de tornar sigui el de 1979, quan no existia aquest conglomerat d'autonomies que el seu partit i el PSOE es van treure de la màniga i quan, per a Madrid, les províncies eren totes un cul de món. Però heus aquí que els catalans vam voler una altra cosa i ara se'ns presenta com a culpables d'haver intoxicat la resta de territoris de l'Estat forçant una divisió administrativa extraordinàriament costosa. Però no ens esverem: mostrem una actitud atenta vers aquest debat i cedim espai perquè tota aquesta gent extraordinàriament dotada per a la confabulació política vagi construint la seva tesi sobre la nova Espanya. Quan la posin damunt la taula, ja tindrem ocasió de donar-los la nostra resposta, si és que no se'ns escapa el riure.