La (des) variant Besalú
L'obra més mal resolta que he vist mai és la variant de Besalú. La provisionalitat és permanent, d'ençà que la van inaugurar, el juliol del 2007. La crisi, a més, allarga la interinitat, ja que no hi ha recursos per desdoblar la C-66 fins a l'autovia de Banyoles. L'endemà mateix de ser enllestida els alcaldes de Besalú i Sant Ferriol van fer seves les reivindicacions ciutadanes i van començar a demanar que posessin llum al trencant de Fares per entrar als centres urbans. De fosc, la cruïlla era perillosa que feia por. Va costar que la il·luminessin; fins a començament del 2010 no hi va haver el grup de fanals. Avui gairebé és més segur trencar de nit que de dia. La desastrosa interinitat del tram de què parlo és especialment patent des del pont de la variant a sobre del Fluvià fins al nus d'enllaç de la carretera de Beuda, Besalú Nord, Figueres i Olot. La circulació per aquest tram és complicada. Si penso en un final tràgic recent m'enrabio. Malgrat la senyalització, que és correcta, la poca lògica de l'obra fa que els que baixen d'Olot (N-260) i volen anar cap a Girona (C-66), que són la majoria, solguin enfilar la carretera de Figueres (N-260). I els que pugen de Girona cap a Olot, poden acabar a Beuda. Quin és el problema? La Generalitat és titular de la C-66 i l'Estat, de l'N-260, que és tinguda per via principal. La solució és senzilla: la gestió de totes les carreteres a Catalunya des de Catalunya.
