L'esport com a mirall de la societat

L'esport és una de les moltes activitats humanes en què la societat es pot veure reflectida tal com és, amb les seves virtuts i els seus defectes perquè en l'esport se sintetitzen els valors de cada època. Els esportistes, ens agradi més o menys, són un model de comportament per als nostres joves, de manera que és higiènic demanar-se quina mena de reaccions estem afavorint perquè equival a preguntar-se quina mena de societat estem construint.

El futbol és l'esport més influent, però no és l'únic amb una incidència social notòria. Crec que es pot parlar en general de qualsevol esport d'elit mínimament mediàtic. Hi ha comportaments que ja es veu que són nefastos. Seria el cas dels afers de dopatge i de les declaracions fora de mida. Amb tot, trobo que hi ha altres actuacions que són tan o més perjudicials en termes d'influència social que aquestes, perquè la seva càrrega negativa no s'aprecia. És més, em fa l'efecte que el dopatge i determinades maneres de fer en una sala de premsa o un terreny de joc no són la causa sinó la conseqüència de la cultura esportiva que entre tots hem creat.

Em va produir angúnia llegir determinades cròniques que valoraven l'eliminació del tennista suís Roger Federer a les semifinals de l'Open d'Austràlia contra el serbi Novak Djokovic. Federer té un rècord de 16 tornejos del Grand Slam (Austràlia, Roland Garros, Wimbledon i Estats Units) guanyats en 22 finals disputades. Els titulars dels diaris el donaven per completament acabat perquè ja té 29 anys i fa un any que no guanya cap torneig dels quatre grans, i això no li succeïa des del 2003. L'angúnia me la va produir el to de les valoracions, la falta de respecte i la sensació de pressa per posar fi a la carrera d'un esportista que du un temps excessiu, en termes comercials, en el primer pla mediàtic i per donar la benvinguda a altres tennistes.

No és de tennis de què parlo únicament, ni d'esports i prou. És de la societat en general. L'esportista que es dopa o el futbolista que fa un gol amb la mà o es llança a l'àrea per a enganyar l'àrbitre i s'aixeca d'una revolada i demana que expulsin el contrari és culpable directe d'una manera de fer intolerable, però, si no fóssim tan hipòcrites i no féssim com si sentíssim ploure, comprendríem quina part de culpa no tenim tots plegats, cadascú al seu àmbit d'influència, com a inductors d'un comportament tan indigne. Tots els actors hi estem involucrats, des dels aficionats als directius i els organitzadors, passant pels periodistes i els patrocinadors. Hem privilegiat uns comportaments que lloen la victòria i l'espectacle i condemnen la derrota, alhora que ignoren l'esforç i tot el sacrifici personal que hi ha al darrere d'un esportista, tant si guanya com si perd, tant si és un professional d'elit com si és un amateur. i tot amb un llenguatge més propi d'una contesa militar que no pas d'una activitat de lleure.

Si l'esport és una escola de vida, i jo crec que ho és, hauríem de fer una reflexió molt profunda sobre els camins pels quals adrecem els nostres esportistes. No és un mal de fa quatre dies, però potser mai no s'havia arribat als extrems actuals d'insanitat. Avui tot va més de pressa i arriba a qualsevol racó del món, i l'esport no havia estat mai una activitat amb tanta influència. Trencar la deriva per la qual es mou l'esport és una feina titànica. Hi ha massa interessos creats i massa globals, massa gent que viu de comerciar amb la vida dels altres. Els organismes amb més influència, els que tenen més força per capgirar la tendència, no hi contribueixen gens, al contrari. Tanmateix, els guanys en termes socials serien tan enormes que considero que val la pena reflexionar-hi i que cadascú des del seu lloc faci tots els possibles per comportar-se distintament. Actuar sobre el fill que s'inicia en l'esport pot ser un primer pas i el més decisiu.