El Barça de Praga

Passejar per Praga al mes de gener resulta una delícia altament recomanable, que, des de la ja llunyana caiguda del règim comunista, ha entrat en l'òrbita del capital d'una manera relativament civilitzada, sobretot si ho comparem amb els casos d'alguns veïns regionals com ara Hongria i Romania, però a un ritme tan vertiginós que en dues dècades ha passat de ser un indret de façanes escrostonades a una destinació turística embellida però alhora claferta de kebabs, botigues de records i franquícies de totes les marques internacionals hagudes i per comprar i, sobretot, de totes aquelles que no compraríeu mai a Praga perquè ja les teniu al carrer major del vostre poble, i qui diu poble diu ciutat, i qui diu carrer major diu Portal de l'Àngel o passeig de Gràcia.

Praga ha acabat sent una destinació turística europea com qualsevol altra. Varia una mica el decorat, urbà i humà. Especialment entre l'abril i el novembre. Tinc amics que han tornat decebuts de les seves estades estiuenques. Al gener, en canvi, i potser també al febrer i al març, sota una fina capa de boira o esquitxada per nevades esparses, Praga encara mostra una certa autenticitat genuïna, lliure de maquillatge, de postís, sense la voracitat del negoci turístic despersonalitzat. És una Praga que et permet passejar pel barri de Malá Strana barrejat amb la població local, que et deixa admirar les imponents esglésies barroques en solitari o gaudir de l'ambient recollit de les sinagogues i del cementiri jueu de Josefov, amb l'única companyia de les veteranes i atentes voluntàries que ho menen.

El marxandatge turístic, això no obstant, no s'esvaeix totalment. Simplement manté un cert estat letàrgic, més per falta de turistes que no pas d'esquers destinats a la comercialització de les andròmines més abominables. A Praga, si hi ha algun record específicament autòcton –cristall de Bohèmia a banda– són les titelles, de llarga tradició en una ciutat amb un bon nombre de teatrets consagrats en aquest gènere. Passejant per carrers cèntrics, em fixo en les titelles d'aparadors i accessos als comerços. Les més ben situades són en uns expositors de cartró, de color blau i grana, on es llegeix, titelles i fet a mà en un català impecable. Els ninots responen als noms i fesomies de Messi, Xavi, Iniesta, Valdés. Fins i tot Guardiola equipat de jugador.

Curiós. Més que curiós: sorprenent. Em pregunto qui pot aterrar a Praga per envolar-se'n amb una titella del Barça de record de la visita a Txèquia. Quina relació tenen el Barça i aquesta república centreeuropea? Tinc la impressió que per a alguns viatgers, especialment els que arriben, cada cop més, dels països asiàtics, àrabs o d'Amèrica, el Barça és una icona ja no barcelonina, ni catalana, encara menys espanyola, sinó europea. Com a mínim. Visitar el Vell Continent i tornar-ne amb una titella del modern Barça els resulta natural, encara que només hagis estat a la ciutat dels històrics Sparta i Slavia de Praga. El Barça és alhora patrimoni català, catalaníssim, i de la humanitat, universal. Com el whisky escocès. Com la cervesa irlandesa. Com la pizza italiana. Això sí, molt més saludable.