Immobiliària verd-i-negra

Quan fa una trentena de mesos se sabé que el Joventut havia comprat una part de la finca de Can Mora, fins aleshores en mans del grup liderat per Jaume Pujol Busquets, la notícia sorprengué a tothom. La parcel·la formava part d'un tot qualificat de lliure permanent, només explotable per a activitat agrícola o forestal, i tota ella situada dins els límits del parc de la Serralada Marítima. Què pensava fer la Penya amb els terrenys adquirits? Potser es disposava a fer suar la cansalada als cracks del bàsquet tot fent-los plantar cols o naps, ja que aquesta era l'única utilitat que podia donar-se en una llenca de terra protegida del totxo emergent arreu del municipi. Canyet, i molt més la Serralada, és un espai protegit i no s'hi pot preveure més joc que el marcat per les normatives.

D'altra banda era difícil pensar que el Joventut s'havia convertit en un grup immobiliari, encara que tothom refrescava la memòria i pensava en l'operació del 1972, quan una altíssima columna de pisos s'aixecà a Ausiàs March, coronant el nou pavelló esportiu, una edificació fora de tota normativa. I, anant fent memòria, es recordava la venda del pavelló, el 1996, comprat a pes d'or per la corporació municipal, i l'operació especulativa del Màgic –amb accent, senyor president– feta en sòl públic, i també es comentava la propietat d'unes parcel·les al Mas Ram, pendents d'una operació futura... o sia que, potser sí que el Joventut era un club experimentat en el món immobiliari i sabia el que feia invertint en Can Mora.

Talment, fa un parell de mesos s'ha vist el perquè de tot plegat, quan els senyors Jordi Villacampa i Josep Puig sol·licitaven del consistori el canvi de qualificació de Can Mora, avalant-ho amb la seva signatura. Un canvi de qualificació que podria permetre revendre els terrenys a bon preu i la Immobiliària Verd-i-negra treure'n uns excel·lents beneficis. Aleshores es tanca el cercle i s'endevina que quan la Penya comprà el melonar de Canyet tenia garanties que seria requalificat. O sia, que s'aprofità una informació privilegiada, una cosa que algú, me'n guardaré de fer-ho jo, diu que seria un cas de prevaricació previst en el Codi Penal.

Un munt de dubtes s'obren a l'entorn d'un tema fosc, però, per sort, Jordi Villacampa féu unes declaracions a aquest diari i ho deixà tot clar. L'operació de compravenda estava pensada per beneficiar el Joventut, i tot formava part d'un acord de sotamà amb l'anterior consistori, a més de ben vista per l'actual alcalde, Jordi Serra. Villacampa és prou diàfan per explicar-ho amb pèls i senyals, i en determinats àmbits professionals es parla, me'n guardaré de pensar-ho jo, que en l'entrevista hi ha prou elements per enviar-la a fiscalia. Els negocis transparents a vegades no ho són tant, i al darrere hi ha coses que fan una certa olor de podrit.

Segur, el tema de Can Mora exigirà diversos capítols i filar prim en les decisions que es prenguin, tot demanant molta transparència en els moviments que es facin des del consistori, on vint-i-set electes han de garantir que no existeixi cap tracte il·legal i ni tan sols alegal. En una situació que crema, caldrà contemplar cada moviment i, d'entrada, sembla lògic demanar la definició de l'ecosocialista Carles Sagués, en la seva doble condició de regidor i membre de la junta del Joventut, una alternança que és impossible i que ell hauria de tallar de soca-rel dimitint d'una o altra responsabilitat, potser una cosa que ja hauria d'haver fet el mateix dia que sortí elegit regidor. L'evidència demostra que no es pot tocar les campanes i alhora anar a la processó i la prudència parla de la honestedat de la dona del Cèsar. Sagués no pot continuar en l'ambivalència.

Situats en la vocació immobiliària de la Penya i en l'ús d'informació privilegiada, no s'hi val a dir que tot es pot justificar si es tracta de salvar una entitat tan emblemàtica. Per sort, s'intueix que hi ha un cert moviment ciutadà que està disposat a dir «prou» al que pot representar un greu cas de renúncia de responsabilitats administratives. Continuarem parlant-ne.