Somriures i llàgrimes

Diumenge 30 de gener. Són les 9 del matí quan em poso en marxa pels carrers de Valls, deserts, si no fos per algunes camises castelleres despistades que em demanen com arribar al punt de trobada per començar la cercavila. Participo a la trobada de colles castelleres dels Països Catalans com a voluntària, així que em toca acompanyar una de les 57 colles participants. La fresqueta matinal de seguida es converteix en molesta, sobretot pels carrers del barri antic per on passa la cercavila, on gairebé no toca el sol. Les colles, de dues en dues, van entrant a la plaça del Blat. És l'única ocasió que tenen per entrar al que algú ha anomenat el temple vallenc dels castells: un espai quasi sagrat, reservat a les colles de Valls, que només s'obre una vegada cada 10 anys.

Tornem, però, a la terra, i és que la cercavila està pràcticament aturada i els castellers s'han d'esperar molta estona fins que no arriba el seu torn. Sembla que l'organització no ha calculat bé el temps, i tot s'ha endarrerit molt més del compte. Però més val agafar-s'ho pel costat positiu. Per matar el temps, algunes colles alcen petites construccions, mentre d'altres s'han portat la bóta de vi i, al so d'unes gralles ben animades, canten i ballen per fer passar el fred. Voluntaris i castellers comparteixen estones divertides i alguna colla fins i tot acaba mantejant el seu acompanyant.

Finalment, i tot i els problemes d'espai que dificulten l'entrada a plaça, tothom acaba arribant al destí, la plaça de la Font de la Manxa, al costat de l'imponent monument als Xiquets de Valls. Quan comença l'actuació, amb més d'una hora de retard, és quan tothom s'oblida de tot. De fet, només cal obrir els ulls, mirar a banda i banda, i intentar retenir al màxim l'espectacularitat d'un moment gairebé irrepetible. L'emplaçament no permet a l'espectador veure totes les colles, però sí que fa que se senti envoltat, impregnat de castells.

I aleshores salta la sorpresa. Les colles amfitriones, Joves i Vella de Valls, han de desmuntar el seu castell, el tres de vuit. Sembla que els més menuts rellisquen amb les calcilles que, seguint una tradició, els han posat als peus. En la repetició, la cosa no millora, i els castells tornen a desmuntar-se. La ràbia i la indignació es fa present als rotlles vermell i rosat, però ben aviat la megafonia anuncia la ronda de pilars, i l'actuació s'acaba. Cap a dinar sense aleta. Els castells, a vegades, són així.