Abraham i Moisès
Vinga. Surto de bíbliques però no arrastro. Ja veureu per on vaig. Abraham era amic de Déu, ben cert que és l'amic més amic de Déu que hi ha a l'Antic Testament. Tenia les seves males girades, com quan era a Egipte i deia que Sara, la dona, era sa germana. Així va engalipar el faraó, que va endur-se a palau aquella bellesa de vuitanta anys (ai, els anys bíblics). La cosa desfermà càstigs del Senyor. Deixem-ho. Però quan Ell va demanar-li que sacrifiqués el fill seu Isaac, Abraham estava per fer-ho quan un àngel li va canviar el noi per un xaiet.
Moisès anava per altres trumfos. A cop de malvestats per als egipcis va menar el poble pel desert del Sinaí, un desert que fa molt mala ganya, tot secanera. El poble vivia de miracle, de miracle trobava el mannà cada matí, per cert mala menja amb gust de fregall. De miracle bevia l'aigua. Fins que van dir prou i adoraren un vedell, diu que d'or. Fos com fos, Déu ja no podia fiar-se d'aquells esvalotats i ves com Moisès va baixar del cim amb les taules de la Llei. Per dir-ho clar, ja no tenia amics, va dur el poble a cal notari a fer papers.
Un gosolà tractant de bestiar ho entendria.
Enllesteixen els negocis amb una encaixada.
Amb els segles, arribat Jesús el Messies, Israel vivia tan collat de lleis que fins els seus savis s'encaparraven preguntant-se si es podien calar un ou que la gallina havia post en dissabte. Aquells rabins, de rínxols a banda i banda de la cara barbuda, van per les mateixes.
No ens en podem rifar. La tia Conxa, famosa a la família pels rosaris i la biga dreta, duia una perruca tan legalista com els dels rínxols.
I no parlem del Torquemada, que els nostres germans protestants, després de Calví, tombaren al puritanisme mala bava del Cromwell. Eren gent de llei. Ep. Luter no ho era.
Arribats al cul del sac, malament rai si estrafem Déu tornant-lo només llei. Déu ens vol amics. I més. Vol que el tractem com Ell ens ha ensenyat, dient-li Pare Nostre.
Això també val per als qui fugin de misses. Tant de bo deixéssim vagarosos els notaris i ens arregléssim amb una encaixada.
Ja ho sé. Somnio truites.
