El Corte Inglés i Can Fàbregas

El lloc triat per instal·lar El Corte Inglés a Mataró han estat uns terrenys tocant al carrer Biada on hi havia precisament un edifici catalogat, la nau de Can Fàbregas de l'any 1879 i primera farinera de vapor de la ciutat. L'any passat l'Ajuntament va iniciar els enderrocs, incloent-hi el desmuntatge de la nau, trasllat i apilament a uns terrenys municipals, i va deixar el solar net, excepte els soterranis de la farinera.

El Corte Inglés hauria pogut aprofitar la nau, pel fet que no són incompatibles el patrimoni arquitectònic i les lògiques comercials, ja que generen processos d'identitat necessaris en un món globalitzat. D'altra banda, l'Ajuntament i la Generalitat havien de mantenir Can Fàbregas fent acomplir el marc legal vigent que van aprovar per a tothom.

Ajuntar l'arquitectura antiga i la moderna genera nous llenguatges que fan avançar les ciutats. Uns quants exemples: Sackler Galleries a Londres, edifici dels segles XVIII i XIX remodelat fa vint anys per Norman Foster; la Farinera del Clot, avui centre cultural; la Tate Gallery, antiga central elèctrica rehabilitada fa deu anys per Herzog & de Meuron; la caserna Roger de Llúria, avui seu de la Universitat Pompeu Fabra, per Bohigas M,M. l'any 2002; el Museu d'Orsay, estació de tren del XIX transformada per Gae Aulenti l'any 1986; la seu de la Diputació de Barcelona a la Diagonal, de Federico Correa, conservant una obra de Puig i Cadafalch, i una seu d'El Corte Inglés a Barcelona, aprofitant un edifici existent a la cruïlla de la plaça de Catalunya amb la Rambla. El pla especial del catàleg del patrimoni arquitectònic de Mataró, del qual vaig ser redactor, va catalogar la nau de Can Fàbregas i de forma específica el lloc on està situat l'edifici com un valor afegit a l'entrada del centre històric de la ciutat. El pla protegeix els edificis catalogats i permet la seva transformació però no el trasllat, ja que l'article 28.1 de la normativa prohibeix l'enderroc i el desmuntatge totalment o parcial de l'element catalogat.

Així com en una societat democràtica es defensa la presumpció d'innocència fins que no es demostri el contrari, no és acceptable que en l'àmbit del patrimoni els edificis catalogats estiguin permanentment sota sospita, pendents de decisions o pressions alienes al catàleg, com així ha passat amb Can Fàbregas. Si El Corte Inglés no s'hagués fixat en Can Fàbregas, llavors estaríem “salvats” i no hauríem sentit mai expressions com ara “Aquest edifici industrial no s'havia d'haver catalogat mai; no val res, etc.”, i donaríem per bones totes les valoracions positives que es van fer sobre el catàleg del patrimoni en relació amb Can Fàbregas i que van ser acceptades i aplaudides. El Corte Inglés podria entrar amb bon peu a Mataró posant les coses al seu lloc. La marca El Corte Inglés és prou reconeguda arreu i què pot ser millor que identificar-se amb la ciutat que l'acull aprofitant el seu patrimoni arquitectònic. L'Ajuntament de Mataró també podria redreçar les coses i ensenyar una bona proposta arquitectònica tot incorporant l'arquitectura del XIX al costat d'un centre comercial. Em nego a acceptar que l'economia de mercat ens obligui a viure en una societat de mercat, pendent només dels interessos mercantils i on els valors culturals estiguin permanentment sota sospita, en espera de les decisions econòmiques. Aquest és el futur que ens espera? Els països i les seves institucions han de vetllar pels seus valors culturals, que són signes d'identitat, i els han de fer compatibles dins del complex procés de transformació de les ciutats. Així avança la història de l'arquitectura, i El Corte Inglés i l'Ajuntament de Mataró han de ser capaços de fer-ho.