Objecte de record

Al mòbil, hi tinc un missatge de Susana Olmo. És del mes de novembre, i em diu que la nena, l'Anna, se m'assembla. Respon a unes fotos dels bessons que li havia enviat prèviament via SMS. No gosava trucar-li perquè ja feia temps que patia un càncer de pulmó que es va complicar, i d'altres amics comuns em van suggerir que m'hi comuniqués d'aquesta manera. Susana Olmo va morir dimarts. Tenia seixanta anys. Era una periodista de l'agència Colpisa, d'aquelles que van viure el 23-F des de la tribuna de premsa del Congrés dels Diputats. Que va fer la transició en una època en què els mitjans estaven per la democràcia, i en què polítics i periodistes aprenien l'ofici. Coneixia tothom. Els actors del canvi.

La vaig conèixer a Madrid, a finals dels vuitanta, en l'etapa de corresponsal de Catalunya Ràdio, i era impossible no tenir-hi una bona connexió. L'obsessionava la feina ben feta, i que l'entengués el lector de Burgos; i el de Tarragona, m'hi afegia. Quins farts de riure!

Ara tinc un missatge al mòbil d'algú que ja no hi és, i una sensació estranya.

És clar que per casa corren fotos del pare i de la mare, que fa anys que han mort.

I una llibreta que mon pare es va endur al front al començar la guerra civil, on anotava guàrdies i febres. La imaginació intenta reconstruir les seves hores. Aquest quadern, que vam trobar per casa endreçant records, les pàgines i el traç de la seva lletra agafen una altra volada cada vegada que el repasso.

El missatge de mòbil, en canvi, em pica en la memòria d'una manera diferent. Abona el vertigen. Perquè se m'apareix, com acabat d'escriure. I no és un objecte, és clar. És un missatge barrejat amb una pila més que qualsevol dia acabaran esborrats, o que es perdrà al canviar de telèfon.

És un record “digital”, i maldestre tinc la sensació que fins i tot un dia tocant un botó l'acabaré eliminant. I és clar, potser la mort és una aurora, com diu Elisabeth Kübler-Ross, però eliminar algú, encara que soni asèptic, és més dolorós i cruel.