anàlisi
Madrid capital Berlín
La signatura del pacte social a darrera hora va ser tant una necessitat imperiosa de la nostra economia com una imposició. Fer correctament els deures que et posen no és mai cap deshonra si acceptes el teu rol i, com vam veure en la roda de premsa conjunta entre la cancellera alemanya i el president espanyol, sembla que José Luis Rodríguez Zapatero ja ho accepta amb tota normalitat.
Veient la història de com digerien l'economia espanyola aquests darrers anys, la intervenció de facto de la nostre economia per la UE i especialment per la cancellera Àngela Merkel ha estat una de les millors notícies que ens podien passar. No podíem continuar la inconsciència temerària que ens conduïa al pendent del precipici. En aquesta situació de deriva i sense rumb, al mig d'una gran tempesta, trobar algú que prengui la responsabilitat amb fermesa i marqui clarament quin és el camí a seguir és una benedicció. Fins i tot hem d'agrair al president espanyol la seva inconsistència ideològica, perquè acceptat que per res del món no deixaria el poder, ha sacrificat el que semblaven els seus principis més fonamentals per l'obediència.
La cancellera Merkel ha fet aquesta setmana la visita d'inspecció a Madrid i, amb una gran ostentació del seu nou rol en la roda de premsa conjunta, va aprovar els deures que un Zapatero aplicat li presentava. Reconec que, per a l'orgull espanyol, aquest tràngol ha de ser difícil de digerir, i fins i tot em sorprèn la modèstia i resignació amb què han acceptat que ara la capital de Madrid sigui Berlín. Potser ja només pensen que es pot “marcar orgull” amb la roja. El problema és que el poc crèdit internacional del president Zapatero i de la ministra d'Economia Elena Salgado és tant important que cap de les seves paraules o promeses no eren considerades internacionalment; per tant, en una disjuntiva de gran desconfiança amb l'economia espanyola i amb tota la política econòmica portada fins fa uns mesos, fer ostentació que la cancellera Merkel prenia les regnes era la fórmula més bona per calmar, almenys de moment, uns mercats molt recelosos.
El fet d'haver fet els deures i d'haver-los aprovat no vol dir que ja hàgim fet tots els deures; la mateixa cancellera ho va recordar: avancem en bona direcció, però encara hem d'avançar més. Una de les propostes que ens ha deixat de deures és que els salaris vagin indexats amb la producció i no pas amb el nivell d'inflació. Al capdavall, el que ens diu és que hem de millorar pel que fa a la productivitat, element essencial per poder ser alguna cosa el dia de demà i per aturar la sagnia de l'escandalós atur de més de quatre milions set-centes mil persones.
Les crisis també generen oportunitats, i una de les grans oportunitats que se n'albiren i que sembla que l'Angela Merkel i Nicolas Sarkozy volen posar en marxa és fer una Unió Europea més unida, especialment en l'Eurozona. Aquesta proposta sembla que ha generat alguna resistència amb alguns dels altres socis, però tot fa l'efecte que els dos protagonistes estan molt decidits a defensar l'euro, sigui com sigui. Les experiències viscudes, de debilitats i incerteses, amb la moneda comuna, han estat uns avisos poderosos que reforcen les seves propostes. I si, a tot això, hi afegim que especialment a Alemanya són els que ja surten de la crisi i els que han de pagar-ne els errors, el seu poder de convicció és molt alt.