El preu de desitjar-te

La voluntat derrama vida, diu Schopenhauer. Voler estimar és tan important com estimar en la realitat d'un llit concret, perquè el que compta és que el desig crea desig. Però què passa quan, oh paradoxa, hom desitja algú que, al seu torn, en desitja un tercer? Com assumir que una persona que en vol una altra no és corresposta en aquesta passió perquè l'objecte del seu desig té un altre objectiu? No se li pot retreure fredor, frigidesa ni bloqueig. L'altra persona també desitja, també té encesa l'obsessió de l'amor romàntic, però mira cap a una altra banda. Comparteixen un llenguatge però no parlen el mateix idioma. És com pretendre volar amb una ala trencada o com voler nedar en una llacuna sòrdida i buida amb aires de sosa càustica. Malgrat tot, no som sàdics: no acceptem la intercanviabilitat absoluta dels subjectes capaços de gaudir ni podem sotmetre qui ens plagui a l'imperatiu del nostre desig.

Com a força motriu, desitjar és maquinar, i sempre és conseqüència d'una emoció, d'una atracció. Quan hom necessita algú altre per sadollar el seu desig ha de saber que corre riscos, els més desagradables dels quals són la no correspondència i el sofriment. El pitjor problema és que el desig crea una cadena il·lusionada de fam que es torna esperança i que sovint incita a l'ansietat. Desitjar és una manera de vèncer la por, excepte quan el caprici ens és arrabassat o quan s'imposa la manca de simetria. Per contra, allò prohibit sembla que es faci, només per aquesta limitació, encara més desitjable als ulls humans. La conseqüència d'aquests subconjunts passionals, d'aquestes esferes flotants a l'ordre del dia, no és cap altra que la tortura física i mental. La constant insistència del primer no fa altra cosa que acréixer el desig del segon cap al tercer. Lluny del triangle, el pretendent dóna ales al seu objecte de desig i el transforma en pretendent d'un altre objecte de desig, desdoblant-lo, alterant-lo, inventant-lo, com en un joc de nines russes que mai no s'arriben a poder mirar als ulls.