Sí, als 67, i què?

Me'n felicito, que finalment els agents socials, és a dir els sindicats i les patronals, i el govern espanyol hagin aconseguit arribar a un pacte per les pensions i el treball. Primer de tot perquè aquest pacte era imprescindible per mantenir la mínima confiança de tots els sectors econòmics i socials, tant nacionals com internacionals, en un moment de crisi profunda com el que estem vivint. I també perquè, quan durant tots aquests dies fins arribar a aquest pacte d'equilibri, he anat escoltant barbaritats tendencioses respecte de la realitat social i econòmica d'aquest país, me n'he fet creus, que algú no veiés la necessitat d'un replantejament global per a poder aguantar i nodrir els pilar fonamentals de l'estat del benestar.

Aquesta visió maniquea d'un problema complex i una necessitat social abocada al desastre (si no s'hi posava solució), m'ha deixat, per la seva manca de solidaritat i perspectiva de futur, impressionada.

¿Que algú pot pensar que no cal la implicació de tots i cadascun dels ciutadans en un sistema econòmic que, en cas de necessitat, ens dóna cobertura a tots i que està, essencialment, sostingut per les aportacions que els treballadors fem al sistema?

Ara ja ningú no posa en dubte que el fet que l'Estat administri les pensions, la sanitat pública i l'educació és imprescindible en una societat desenvolupada que cuida la seva ciutadania. Per tant, que aquest sistema en èpoques de crisi com la que ens ha caigut i ens està caient s'hagi de reformular és d'una obvietat tan evident que aquells que la qüestionen són, com a mínim, irresponsables.

I si resulta que em toca, a mi com a tants d'altres que encara tenim davant nostre un tros de camí per cotitzar, no jubilar-me fins als 67 anys perquè la salut m'acompanya i així contribueixo que el sistema, que també em dóna cobertura a mi i als meus, s'aguanti, doncs què volen que els digui, estic disposada a fer-ho amb bon humor i paciència.

Exigint, això sí, que el meu esforç es vegi recompensat amb una sanitat pública impecable, un ensenyament que funcioni i unes pensions dignes que quan sigui l'hora em permetin viure amb dignitat.