Conversió

L'Espanya més rància està nerviosa. Sortu, l'esquerra abertzale, està abjurant de la violència com a mètode per aconseguir els seus objectius polítics. Volen comprovar si és veritat, com es repeteix sovint, que la sobirania es pot aconseguir amb la força de la raó i del vot. Al nostre país tenim
experiència en això. Cada cop que hem volgut consultar a la gent què vol que sigui Catalunya, Espanya ha acollit la proposta amb elogis i grans facilitats. Ells també acaben de tastar, per ordre d'Interior, una mica d'aquest tarannà.

L'espanyolisme, aquesta ideologia que es declara “no nacionalista” i “no excloent” mentre aplaudeix la Roja i planta el toro a Melilla, no està prou satisfet amb el rebuig explícit a la violència. No acaba de refiar-se'n. Al·lega, en contra d'aquest històric canvi de rumb, que caldria deixar passar un temps per assegurar-se de la seva sinceritat democràtica.

Ja posats a condemnar la violència, a què esperen alguns polítics fidels guardians dels grans principis
a donar exemple i fer el
mateix amb els crims del franquisme?

Els recelosos també argumenten que alguns promotors de Sortu ja formaven part de partits bascos il·legalitzats. No creuen
que hagin canviat tant. Tinc curiositat per saber en què es fonamenten aquests dubtes. Perquè part dels polítics de la dreta espanyola –més fa trenta anys que ara– provenien del franquisme. Alguns havien tingut càrrecs durant la
dictadura. I un cop mort Franco es van fer demòcrates en 24 hores.

Si ens vam creure aquesta conversió, per
què no ens hem de creu-
re la dels bascos?