Quadrant el cercle

Després de força temps de pràctiques bancàries absurdes, les finances mundials han fet figa i els governs d'arreu s'esforcen a apuntalar-les amb un cost creixent. En el nostre país hem d'afegir, al malson universal, l'extraordinària fascinació pel món immobiliari, que fins fa poc va excitar d'allò més els bancs i les caixes. A la morositat bancària fruit de la recessió mundial, a casa nostra hi afegim la derivada de la passió constructora, majorment impulsada pels promotors que ara no poden retornar els crèdits que tan alegrement els van ser concedits. Els governants, però, segueixen la recepta gairebé universal de destinar els recursos escassos a garantir l'estabilitat de les institucions financeres, que semblen disposades a rebentar el mercat immobiliari, venent a baix preu els actius que s'acumulen pels impagaments. En el marc d'aquest món de bojos, suggereixo una manera diferent d'enfocar el problema. Si els nostres poders públics, en lloc de tapar el forat financer, invertissin comprant –per fi a bon preu– el sòl urbanitzable i els immobles que els promotors i els bancs han emmagatzemat, convençuts que els habitatges pujarien de preu per sempre més, aquesta inversió extraordinària podria servir per rebaixar la temuda morositat, augmentant la confiança en la recuperació econòmica. A part que sempre és millor invertir que subvencionar, la segona conseqüència de tot plegat seria que ben aviat l'administració podria desenvolupar d'una vegada una potent i mai vista política pública d'habitatge protegit de lloguer, que, a més de donar així la volta a una societat culturalment hipotecada, permetria també ressuscitar el sector de la construcció que ara mateix és mort. Recuperant un cert ritme, ni que sigui lent, tots plegats podríem anar retornant a una normalitat sense excessos, que és el que més ens convé.