Privilegis

Com era d'esperar, dimarts mateix totes les autonomies van posar el crit al cel pels inacceptables “privilegis” que el govern espanyol havia atorgat al govern de Catalunya. Privilegis que consistien a refinançar el deute per garantir el funcionament d'uns serveis que l'Estat traspassa, però que no paga. Això per no parlar del fet sagnant que sense el drenatge fiscal que Catalunya fa dècades que pateix, el dèficit seria una anècdota. Però no. A les autonomies, amb el concurs gens dissimulat del govern de l'Estat, només els preocupa el que entenen com un “privilegi”. Els catalans es poden endeutar i nosaltres no? Ni parlar-ne!

A aquest punt hem arribat. Qualsevol persona que hagi contret un gran deute, com ara per adquirir un habitatge, sap que està condicionant la seva vida. Segons com sigui de gran el deute, s'han acabat les vacances, les sortides i el canvi de cotxe amb tanta freqüència com es voldria. Això per no parlar del neguit constant que qualsevol deute provoca. De manera que bramar per poder-se endeutar, no sé fins quin punt és assenyat. Però suposo que les autonomies bramen perquè prefereixen tancar els ulls, aconseguir els diners, evitar els conflictes socials i creure que el que vingui al darrere ja s'ho farà, millor encara si és de l'oposició.

Quan es dóna un tracte aparentment desigual a Catalunya tothom s'uneix per protestar, però quan Catalunya finança obres dubtoses, com ara l'AVE de Madrid a Sevilla, ningú es queixa i tothom elogia l'esforç de reequilibri territorial. Els privilegis són reequilibris si qui els rep no és Catalunya.