Matins

Matins. Un plaer. Neix el dia i t'adones que encara el món existeix. I tu també, amb el món. Es mouen els esdeveniments universals a dins mateix de casa, al costat de les piles de pel·lis, de l'espelma de Nadal mig gastada, de l'ampolla blava, l' aquarel·la d'en Beules, les veles del vaixell d'en Fita enfilades al cel, el pastitx de coloraines del riu de la Huerta que de fa temps ja no és gris. Amb la cadira buida de la Tarrús.

Matins. Els esdeveniments universals aquí dins de casa, una plaça desconeguda amarada de gent, enduta a les ones del bategar dels cossos enganxats. No és Egipte, no ho pot ser. L'Egipte de les esfinxs, de les piràmides il·luminades de nit, del calmat Nil navegable. Dels hotels de cinc estrelles. A la plaça que, segons confirmen, és certament d'Egipte, la multitud crida llibertat enduta pel ritme que la converteix en massa.

Matins. De sobte sospito que no deu pas ser veritat que tothom cridi llibertat, que algú, allà a un racó, té la boca closa, que fins i tot, els que criden llibertat no demanen pas llibertat. I ara dubto: no deuen pas ser un milió com s'entesten a dir les veus de corresponsal intrèpid que ens arriben allunyades des de la ratlla fina que el separa dels clams de tanta gent de l'antic poble dels faraons i de Cleòpatra que es banyava amb llet al costat d'un Richard Burton fascinat.

No són pas un milió, que sempre s'arrodoneixen els nombres.

Com va passar a la manifestació del 10-J a Barcelona. “No érem ni un milió”, però es va fer venir bé, ens diu Josep Cuní. Ni cridàvem pas tots independència, com ens acaba explicant a Els Matins mentre ens afirma amb contundència que, allà on ell era, molta gent no cridava res.

Allà on era jo, la cruïlla de València i passeig de Gràcia, una quarantena de persones tibaven una senyera quadrada. Tampoc no cridaven res de res. Acordonats, s'estaven quiets, amb els cossos erigits i els rostres seriosos. A la pancarta que els envoltava, hi havia escrit CiU.

Devia ser allà a prop, Josep Cuní, el conductor d'Els Matins de TV3.