El català, la política i les excuses

El darrer episodi de la, molt limitada, utilització del català ( i també al gallec i el basc) al Senat espanyol ha posat de manifest el concepte de plurilingüísme no és ben digerit per la societat espanyola ( de matriu castellana). Ja no es tracta que si certs personatges polítics molt reaccionaris o algunes emissores de ràdio i televisió fan escarafalls a l'entorn de la idea de l'ús de les llengües no castellanes a la cambra alta, sinó que és la gent, des de la base (potser per ignorància o per manipulació mediàtica), que no vol, no permet sortir del monolingüisme imperial i ranci. En aquest sentit, és una autèntica excusa de mal pagador argumentar que no es pot servir la traducció simultània, la famosa penjarolla que tantes susceptibilitats ha creat a la capital del regne, perquè té un cost de 12.000 euros. Per contra no es diu res, no s'esmenta que només per fer servir taxis per Madrid, els senadors fan una despesa de 66.000 euros mensuals (792.000) anuals.

No hi ha dubte que la qüestió del català, la seva normalització plena a casa nostra i la seva utilització a les cambres legislatives espanyoles (Congrés dels Diputats i Senat) és quelcom eminentment de naturalesa política. De la mateixa manera que és política en majúscules que ara es vulgui fer servir el poder judicial per frenar i, si pot ser, per deixar en paper mullat la nova llei de codi de consum, la qual, per cert va entrar en vigor el proppassat 23 de gener d'enguany. Els catalans no podem permetre, ni un segon més, que els nostres colonitzadors ens prenguin el pèl, ens facin combregar amb rodes de molí. El Codi de Consum, així com també, per exemple, la Llei d'Acollida de la Immigració, són eines bàsiques, vitals per a l'esdevenidor col·lectiu de la nostra nació catalana. En conseqüència no podem permetre que els uniformitzadors de tota la vida, amb un tarannà molt autoritari, ens escapcin la nostra capacitat d'autogovernar-nos i de mantenir viva la nostra llengua pròpia. Tenim tot el dret del món a poder comprar, amb tota normalitat, productes etiquetats en català i a rebre la informació bàsica, dels serveis essencials, com a mínim en la llengua pròpia de la nostra nació catalana.