Asador de Guadalmina
Aquella Sefarad carpetovetònica, esperpèntica, dualista i orgullosa surt de forma cíclica, si és que mai ha estat amagada. El vers de Machado “una de las dos Españas ha de helarte el corazón” porta sovint que realment són les dues, o les tres, que un dia o altre te la fotran. No penso parlar del darrer rebombori pel tema de l'endeutament autonòmic, que ja ha fet córrer rius de tinta, i ha fet dir manta rucades. Em refereixo al que s'ha muntat amb la llei antitabac i les reaccions d'uns quants propietaris d'establiments hotelers. La Junta de Andalucía ha ordenat el tancament de l'Asador de Guadalmina, restaurant de cuina basca a Marbella. El seu propietari es va presentar a la premsa com el darrer numantí davant les legions d'Escipió, com un Guzmán el Bueno llençant la seva daga des de la muralla de Tarifa perquè preferia que matessin el seu fill a lliurar la plaça. I armat amb un cigar d'anell s'atrinxera al taulell del menjador i només li falta dir allò de no pasarán. Un dels arguments és d'allò més bèstia: a casa seva mana ell, no l'Estat. Com si fos un taifa independent o una seu diplomàtica.
Reconec que després d'un bon dinar ve de gust una cigarreta, una pipa o un cigar havà, com també ve de gust una copa de destil·lat. Però, senyor meu, la llei és per a tots, ens agradi o no. L'altra cosa és que si havíem d'acabar prohibint fumar als llocs públics, ja ho haguessin pogut fer amb la primera llei.
