Antoni Miró, d'un temps d'un país
“El món d'Antoni Miró és tot el món, sovint viscut en els seus viatges i després recreat en la seva obra, però comença pel món català, el més nostre”
Camí d'Alacant, entro a Gandia a esmorzar-hi. El conjunt escultòric 25 d'abril, d'Antoni Miró, amb les quatre barres enfilant-se cel amunt, donen la benvinguda. A la pastisseria Tano, una de les millors del país, l'amo de l'establiment se'm presenta com “el darrer maulet” de Gandia, somrient. A les onze arribo a la universitat d'Alacant, a la inauguració del monument Almansa, donació de l'artista alcoià. D. Giralt Miracle, Isabel-Clara Simó i jo parlem d'ell i de l'obra, de la seva vida i els seus miracles, en frase de G. Castelló, coincidint amb l'exposició del solitari del Mas Sopalmo, Històries (de la nostra història).
Antoni Miró és d'un temps i d'una terra, definició que Salvatore Quasimodo atribuïa a la poesia més humana i vertadera. Aquell que va ser definit per Espriu com a “far solitari” no és només un poeta i amic de poetes, sinó un pintor, un escultor, un artista complet i un ciutadà compromès amb la seva pàtria i la seva època. La seva pintura és d'un perfeccionisme detallista quasi microscòpic, d'un realisme meticulós. És un art que serveix per interpel·lar les mirades i fer que els ulls es preguntin. La seva obra té una identitat inconfusible, es reconeix a l'instant. I com deia Giralt-Miracle, “busca la complicitat estètica i ideològica” del públic que s'hi acosta.
“Pinte el que no m'agrade”, deia l'alcoià a aquest diari el 1976. I ho pinta tal i com ho veu, perquè ho vol diferent. La seva és una obra amb vida, vida de cada dia, d'aquí i de la resta del món. Es tracta d'una visió no ensucrada de la quotidianitat, amb un pessic d'ironia i sentit de l'humor. Hi apareix la pobresa, la marginació, la intolerància, el racisme, l'opressió dels pobles, amb rostres i paisatges que us són familiars perquè són els de la nostra època, tant pel contingut com per les formes, sovint directament vinculades al pop-art i al còmic. Ens fotografiem junts davant una portada sencera de l'Avui, de proporcions gegantines, pintada amb precisió fotogràfica.
El món d'Antoni Miró és tot el món, sovint viscut en els seus viatges i després recreat en la seva obra, però comença pel món català, el més nostre. Retrats de grans dimensions de Martí i Pol, Fuster, Enric Valor, Ovidi Montllor, Pau Casals, Canigó, Serra d'Or i altres referents catalans i alguna incursió al passat col·lectiu, com el famosíssim i transgressor Les llances. Els seus nombrosos catàlegs, esplèndids, són una joia artística, una menja adient per als més golosos. Mediterrani per tots els porus, Miró és un esclat de colors, de tots menys el blau, significativament absent de la seva obra durant molts anys de franquisme, i recuperat més tard.
Barbut com els d'abans, cabellera d'artista, posat de tímid, és un home de poques paraules i moltes obres. Si no el coneguéssiu, us passaria desapercebut enmig de les persones que s'arraïmen en un acte públic. Pintar i esculpir és la seva manera de parlar, si bé conserva una valuosa correspondència, amb alguns dels noms més emblemàtics de la cultura catalana, tan escrupolosament ordenada, com els seus pots i pinzells, després de tota una jornada d'activitat creativa. Fill de carrosser, treballa sempre de nit, com feia de xiquet, ajudant el pare. Amb la sola companyia de la música, enmig del silenci de l'entorn, en plena naturalesa on viu, lluny de nuclis urbans, Miró és una màquina de crear, de crear art, vida, llum, color, indignació, ràbia, humanitat, tendresa, passió, plaer, complicitat. Pinta sol, però no hi està. L'acompanyen tots els qui volem també un món, i aquest país, d'una altra manera, amb tos els colors i la plenitud màxima de la llum.
